Rosa Ferrer, professora d’infermeria
Rosa, com queden les llums? Rosa, oi que el vestit s’ha de veure vell? Rosa, podem fer el foc més gran? Rosa, mira, mira com queden els decorats!
Ei, Rosa, oi que la música ja sona força bé? I “Rosa” es repetia sense parar… es preguntaran si feia teatre amb tants dubtes sobre llums, vestits, focs, etc., doncs sí, exactament això, teatre. Però ets infermera, professora d’infermeria, oi? Cert. Aleshores? Quin teatre fèieu? Mirin, fer una obra de teatre va ser l’única cosa que va aconseguir unir i socialitzar un grup d’adolescents d’FP d’auxiliars sanitaris quan tot el professorat va dir: “Prou, no podem més i no tornarem a entrar en aquesta classe!”. Tenien motius per estar esgotats, ara bé, quan estem formant infants o adolescents, en lloc de rendir-nos, tot i que puc entendre la situació d’esgotament, hem de tenir preparats o buscar els “senderons” alternatius per reconduir les situacions enrocades en les esbroncades, discussions, càstigs, etc., diaris.
Els faig cinc cèntims de la situació. El curs anterior em va demanar una persona que feia classes en aquest centre, i que marxava a viure fora de Catalunya, si la podia substituir els mesos que quedaven de curs, era per a FP de sanitària i per a FP de puericultura. Com que eren unes hores molt concretes i per poc temps –jo estava bastant enfeinada– vaig fer-ho, com que no trobaren una altra persona “de confiança”.
En acabar aquell curs, que va ser bastant dur, ja que les expectatives del grup de sanitària eren, dit per ells: “Estem aquí perquè no servim per a res més que per rentar culs”, la direcció del centre va valorar el canvi d’expectatives que havien fet els alumnes en la seva autopercepció i la petició, dels que van decidir continuar els estudis, que jo continués amb ells el curs següent, si podia ser com a tutora. I això em van demanar des de direcció, la meva primera reacció va ser dir que no, era la segona meitat dels anys vuitanta, jo tenia dos fills petits i una feina tant com a professora d’infermeria, com d’infermera que m’omplia molt, però van ser els mateixos alumnes que em van acabar convencent per acceptar seguir, tan sols aquell any, a fi i efecte de continuar treballant l’autoestima i la importància que ha de tenir qualsevol persona de l’equip de salut, tant per al mateix equip, com per a les persones que requereixen les nostres cures.
Aquí va començar l’aventura d’aquest segon curs, en què ens vam trobar que més de la meitat de la classe eren alumnes nous, amb edats que anaven dels 15 als 21 anys. Alguns no volien fer FP de sanitària, però els pares sí, altres, amb problemes de drogoaddicció, rebotats amb el món i amb tothom, alguns amb dèficit d’atenció, problemes de lectura, tant d’agilitat lectora (hi havia qui llegia per síl·labes), com de comprensió lectora; no hi havia dia que no arribessin a les mans entre ells, la seva diversió a classe era escopir boletes de paper, utilitzant el tub de plàstic dels bolígrafs, als professors quan estaven escrivint a la pissarra, cosa que, haig de dir, jo mai vaig patir, fins que va arribar el dia que els professors no van poder aguantar més i es van negar a fer classe a aquell grup.
Recordo que, aquell dia, quan anava a entrar a classe em vaig creuar amb una professora que en sortia plorant absolutament plena de boletes de paper, ella em va mirar dient-me: “No puc més, jo no torno mai més a aquesta classe”, la vaig abraçar i a cau d’orella li digué: “No els permetis que et vegin plorar, ara parlo amb ells, després ens veiem a la sala de professors”. Vaig entrar molt enfadada, però no estava disposada que em veiessin perdre els papers, n’hi havia uns quants, massa, que s’estaven insultant a crits mentre uns altres se’ls miraven i apostaven sobre quan començarien a pegar-se, un dels drogoaddictes estava dormint sobre la taula, els pocs que s’adonaren que havia entrat se’m van quedar mirant, entre ells hi havia un noi maquíssim, la seva il·lusió era fer l’FP de mecànica, però el pare no ho volia. Feia un parell de dies m’hi havia entrevistat i no parava de dir-me que la filla gran havia fet sanitària i li anava molt bé, per tant, volia que el fill fes el mateix. Vam parlar força estona, vam quedar que escoltaria les raons del fill i tornaríem a parlar al cap d’uns dies; a la mirada d’ell i dels pocs que m’havien vist entrar, hi vaig veure angoixa i tristesa, fet que encara em va reforçar la idea que el que havia de fer era ser-hi i parlar tranquil·la, amb fermesa i amb respecte, però també deixant clar el que no podia tornar a passar.
Em vaig asseure a la meva cadira, encreuant els dits de les mans feia respiracions ben profundes, mentre ells anaven xiuxiuejant: “Ei, mira, mireu, la Rosa està esperant”, en un parell de minuts estaven tots asseguts i callats; jo, de reüll, veia com pels vidres companys i alumnes d’altres classes estaven mirant què passava. De sobte, es va sentir una veu que va dir: “I ara ens esbroncaràs, oi?”. El vaig mirar, i vaig sentir una veu que li contestà: “Serviria d’alguna cosa una esbroncada”, i va afegir: “A partir d’ara tindreu cada hora amb mi”. Era la meva veu! Ells van exclamar: “Bravo, no hi haurà classes!”. “Ei, ei, ei, no correu tant, tindreu cada hora amb mi i treballarem com mai, vull veure com treballeu junts aprenent a respectar-vos i fent pinya per demostrar el que sou capaços de fer, a vosaltres mateixos i a la resta de l’escola!”. Amb uns ulls molt oberts, preguntaren: “Com ho farem això?”. Sense ni pensar-ho els digué: “Fent una obra de teatre!”. “No t’ho deixaran fer”. Fent veure una gran seguretat els respongué: “Oi i tant que sí”.
Els ho havia dit sense haver-me encomanat ni a Déu, però convençuda que podia funcionar, ara només calia convèncer la direcció del centre, i pregar perquè l’inspector d’Ensenyament no s’hi posés de cul. Però això els ho explicaré a la propera columna.
