Antonio Machado
El 2008 vam viure una crisi financera mai vista. Va coincidir a Espanya amb una bombolla immobiliària que superava totes les perspectives imaginables.
El parc d’habitatges construïts el 2008 era de 570.971 habitatges. El 2012 era de 130.000 habitatges. I el 2014 hi havia 3,4 milions d’habitatges buits.
Davant aquesta situació que va portar a concurs de creditors la majoria de promotores immobiliàries d’Espanya, i els bancs van tancar les operacions financeres amb aquestes entitats permetent la dació en pagament davant de la crisi financera, va fer que els bancs fossin dipositaris dels 3,4 milions d’habitatges existents. El Govern de M. Rajoy amb el seu ministre d’Economia, Luis De Guindos, va decidir el 2012 crear la SAREB (banc dolent) i va afirmar que “aquesta operació mai tindrà cap cost per als ciutadans”, per gestionar la liquidació d’aquest parc existent. Des de llavors s’han gastat opacament 50.000 milions d’euros i s’han sumat 35.000 milions en deute. Onze anys després, l’estafa immobiliària es consolida amb la cessió de la gestió del patrimoni públic de la SAREB als fons d’inversió Blackstone i KKR.
Blackstone opera a Espanya a través de la inversió directa i amb nombroses societats que li serveixen com a braços de gestió. La seva estratègia se centra en el mitjà i llarg termini.
Segons un estudi de febrer del 2022, Blackstone és el segon propietari d’habitatges de lloguer més gran, amb 20.000 pisos, només superat per CaixaBank. Amb la cessió de la cartera de la SAREB, Blackstone s’emportarà comissions de centenars de milions d’euros. Això comptant amb la seva gran posició privilegiada al mercat, ja que compta amb les societats que més compren i ara també amb les que més paquets immobiliaris venen. Blackstone significa milers de pujades abusives dels lloguers, assetjament immobiliari per vendre pisos i desnonaments de famílies vulnerables. Tant, que a Dinamarca, el 2020, el govern socialdemòcrata va promoure l’anomenada llei antiBlackstone, amb l’objectiu d’expulsar els fons voltor del sector de l’habitatge.
El cas de la venda d’habitatge públic de la SAREB és “molt més greu” que els escàndols que van comprometre Ana Botella i Ignacio González: “No sols el volum és molt més gran, sinó que el responsable ja no és el Partit Popular, sinó el mateix Partit Socialista. El fet que la SAREB depengui de les decisions del Ministeri de Nadia Calviño i no del de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana o del Ministeri d’Assumptes Socials diu molt: ‘L’habitatge es continua tractant com una mercaderia financera’”.
Amb la creació de la SAREB, que necessitava gestors per vendre els seus actius, més totes les facilitats orquestrades pel PP, el festí per als fons d’inversió estava servit. És curiós que fos Cerberus, una de les quatre entitats encarregades de gestionar fins ara el patrimoni de la SAREB. Amb José María Aznar Botella (fill de l’expresident Aznar) com a conseller i com a president Juan Hoyos Martínez de Irujo, amic íntim d’Aznar pare, Cerberus ho va tenir fàcil per créixer a costa del patrimoni de la SAREB, font del 42% dels seus ingressos. Actualment, la SAREB disposa de 45.147 habitatges, 21.697 obres en construcció i 30.487 terrenys urbanitzables.
El 2022, sent ja difícil d’ocultar la mala gestió durant l’última dècada, el Govern compra les accions que li faltaven per tenir majoria a l’entitat. Ha provocat que la SAREB passi a ser de gestió pública i els seus habitatges s’emprin per donar resposta als desnonaments i a la necessitat de tenir un parc d’habitatge social? No. El Govern cedeix la gestió a fons voltor. A partir del mes de juliol, la SAREB vendrà a través de Blackstone i de KKR, que cobraran unes comissions milionàries per aquest treball. Blackstone s’encarregarà del 45% dels actius del banc dolent, béns per un import d’11.379 milions d’euros a través de les seves immobiliàries Aliseda i Anticipa. KKR es farà càrrec de l’altre 55%, gestionant 13.906 milions d’euros a través d’Hipoges.
La història de la SAREB és la història d’una gran porta giratòria que ha vist passar milers de milions d’euros de diners públics a mans privades. Un rescat encobert de la banca i un favor als grans fons d’inversió. Una porta de promoció a polítics i empresaris que van veure en l’habitatge la tempesta perfecta per donar oportunitats de negoci i ascens.
La SAREB
La SAREB disposa d’un ‘estoc’ potencial d’habitatge acabat de 21.000 unitats, i 14.000 habitats més i de sòls disponibles per a la promoció de fins a 15.000 nous habitatges. No obstant això, dins d’aquests 21.000 habitatges susceptibles de ser venuts a les diferents administracions, uns 12.000 necessiten obres de millora, per la qual cosa només 9.000 habitatges estan en disposició de sumar-se al mercat de manera immediata i llestos per a entrar-hi a viure. També s’obre la porta a regularitzar la situació de 14.000 ocupes.
Espanya necessita 1,5 milions d’habitatges públics per a lloguer social, segons la Fundació Alternatives. El total d’habitatges a Espanya és del voltant de 25,5 milions). Si el 2014 hi havia 3,4 milions d’habitatges buits a Espanya després de constituir-se la SAREB, per què es va ignorar que Espanya necessita 1,5 milions d’habitatges públics? Pot ser que l’interès de lliurar més de 3 milions d’habitatges disponibles el 2014 era un negoci immens que havia de satisfer els grans fons voltor amb la col·laboració del poder polític, mentre que aquests mateixos fons cada dia expulsen milers de famílies que no poden pagar el lloguer abusiu que els demanen perquè se’n vagin i així Blackstone i KKR incrementin els seus grans beneficis.
Ara, una vegada han espoliat els fons voltor més de 3 milions d’habitatges del parc nacional sanejat amb fons públics europeus i avalats per l’Estat Espanyol, els deixen les “engrunes” de 50.000 habitatges als necessitats d’habitatge, dels quals només 9.000 estan en condicions de ser habitats de manera immediata. Aquesta situació vergonyosa només té una explicació per la complicitat d’una part de la classe política amb el capital financer, que s’han enriquit amb la misèria generada el 2008 amb la crisi financera que va donar peu a l’explosió de la bombolla immobiliària. Espanya té menys d’un habitatge social (0,9) per cada 100 habitants, la qual cosa situa el país en un dels últims llocs de la Unió Europea, que de mitjana quadruplica la taxa espanyola, amb un total de quatre residències protegides per cada centenar de ciutadans.
El tema de l’habitatge ha estat el mal endèmic de la societat espanyola durant els 42 anys de democràcia, només s’ha dedicat a fer manteniment als grups d’habitatges socials construïts durant el franquisme. Tota obra ha estat promoguda per l’Obra Sindical del Hogar (sindicat franquista) davant del creixement de la població urbana per les grans ones de migració del sud al nord. Però des del 2008 ha estat un procés dirigit cap a l’especulació dels fons voltor amb el consentiment i a vegades amb la complicitat dels poders públics. S’hauria de realitzar una auditoria procés des de l’any 2012. Segur que uns quants acabarien a la presó.
El 2008 es va perdre la possibilitat que davant el crack immobiliari les comunitats autònomes i els ajuntaments poguessin adquirir habitatges acabats i en perfecte estat d’ús, dels promotors/constructors amb una garantia constructiva garantida per la mateixa competència en el procés de la bombolla. Aquest era el moment de cobrir aquesta necessitat d’habitatge social. Però no, els poders públics van continuar alimentant el gran negoci, mentre que cada dia tancaven empreses i desnonaven aquests treballadors que passaven a fer créixer l’assistència social. Més d’un milió de desnonaments es van produir, i 6 milions d’aturats van ser les víctimes d’aquest abandó dels governs del PP sobretot, però també del PSOE i Pedro Sánchez, perquè ha esperat al final de la legislatura per parlar de l’habitatge social. Quants suïcidis es podrien haver evitat si la lògica de la consciència hagués actuat?
