Marcel Taló Martí, historiador-CEHT
En l’espai llegim el temps. La construcció de la ciutat i l’ordenació de l’espai públic segueix una lògica històrica que respon als conflictes i les contradiccions que travessen les societats. En el cas de Terrassa, això és especialment evident.
El creixement de la ciutat sota el franquisme es va dur a terme sense cap planificació prèvia ni cap voluntat política d’acostar centre i perifèria. Ja no és que el PSUC ho denunciés vora l’any 1976, acusant el negoci immobiliari d’estar darrere el creixement desordenat de Terrassa (“delata la coherencia interna del sistema, que por otra parte aparece como inconexo”), sinó que fins i tot al “Tarrasa Información”, diari oficial del règim, s’hi podien llegir dures crítiques contra l’administració: “El Proyecto de ley contra la especulación del suelo y el desorden urbanístico […] prueba de modo oficial que ha habido especulación y desorden de modo pleno y categórico […]. El voraz gusano de la especulación consciente ha hecho una Ciudad inconsciente, una Ciudad que no parece haberse observado nunca a sí misma y en la que el espacio ha ido atomizandose de forma arbitraria”.
Per a mostra un botó. Quan, l’octubre del 1968, la premsa local va voler cobrir la notícia del naixement de trigèmins a Torre-sana, els periodistes encarregats de fer la crònica no tenien ni les més remota idea d’on s’ubicava la barriada: “Cuando nuestro director nos encargó el presente trabajo, nadie nos hubiese hecho creer que nos resultara tan dificultoso. ¿Saben ustedes donde està el barrio Torresana? Ni mi buen compañero Rodes ni el fotógrafo Amadeo, que me acompañaron, sabían donde estaba situado”. L’esquerda entre la ciutat real i la ciutat oficial era profunda.
Un dels màxims exponents de la picaresca i els abusos que es van desencadenar arran d’aquest model de creixement urbanístic fou l’estafa a unes 300 famílies de Torre-sana. El suburbi s’havia anat conformant des del 1959 a base de petites barraquetes clandestines on s’instal·laven les famílies nouvingudes sense aigua ni llum corrent. Precisament per aturar aquestes construccions, l’Ajuntament va prohibir edificar-hi res des del 1963. I aquí va començar tot l’enrenou. Un tal Domènec Rabassa Ezequiel, fent-se passar per representant legal dels propietaris dels terrenys –Pedro Julià Altimira i Josep Boher Santanach–, va començar a vendre títols de propietat a les famílies nouvingudes que habitaven Torre-sana. A canvi d’adquirir-ne un, Rabassa prometia esquivar la normativa de l’Ajuntament i legalitzar la situació de les barraques. En el fons, però, eren papers sense cap mena de valor jurídic: cap notari els hauria reconegut. Ni els garantia el dret a la propietat ni legalitzava la situació: era pràcticament l’equivalent a una cartolina amb quatre gargots mal fets. Tanmateix, els diners amb els quals les famílies els compraven sí que ho eren, de reals: es calcula que en Rabassa es va embutxacar més de 2 milions de pessetes (equivalent a més de 200.000 euros actuals) a canvi d’absolutament res.
L’estafador Rabassa venia els terrenys a 20 pessetes el pam, un preu realment inflat. Per ampliar el cementiri, l’Ajuntament havia adquirit unes parcel·les a tocar de la barriada per 9,5 pessetes el pam. Ambdós propietaris van desentendre’s de les operacions del Sr. Rabassa dient que no en sabien res i que havia actuat fraudulentament pel seu compte, tot i que convindrem que sembla poc probable que costi deu anys adonar-se que hi ha una barriada sencera construïda dins la teva propietat.
Un cop assabentat del cas, la reacció de l’Ajuntament va anar en dues direccions. D’una banda, liderat pel Sr. Fresnadillo, de l’oposició democràtica, es van presentar dues querelles criminals contra el Sr. Rabassa. A més, es va encarregar de denunciar la permissivitat de l’Ajuntament durant tots aquests anys (“Ha existido pasividad municipal en el asunto”).
D’altra banda, es va presentar un pla d’urbanització dels terrenys de Torre-sana que incloïa la construcció d’un grup escolar i la instal·lació de diversos equipaments bàsics. Sobre el paper, les famílies de Torre-sana havien incomplert la normativa i eren culpables d’infringir la llei, però a ningú se li escapava que en tota aquesta història eren les víctimes. De totes maneres, per poder tirar endavant la urbanització de la barriada fent-hi arribar aigua i llum va caldre que els veïns afectats tornessin a pagar (aquesta vegada a un preu molt menor) perquè no els tiressin la casa a terra.
