Joan Costa Borràs
Sant Esteve. Pis 15è de les Torres de Can Jofresa: —Quines vistes! Allà, fora dels límits del parc, hi havia l’hort de l’avi Ramon.
Diuen que era tot un precursor mesurant cotes a centenars de metres de distància, tan sols amb un cordill i un pot d’aigua, a fi d’aprofitar l’aigua tèrbola de la riera, d’olors entre sabó, humitat i rat traspassat. No endebades, fins a arribar a Terrassa, cultivava les terres del director de la Colònia Valls i Torruella, on vivia. Un de la Unió Monàrquica, l’altre rabassaire i republicà. Ambdós catòlics. La família d’un es va estalviar la guerra del Marroc, l’altre es va passar quatre anys lluitant en nom d’una Espanya que l’obligava, contra un Ab del-Krim que admirava.
Amb un comiat atropellat a la família, ja eren quarts de cinc, em planto a l’entrada sud del parc i em sobrevé un festival d’anècdotes, personatges anònims, herois i heroïnes vinguts d’arreu, que van fer més per la Terrassa de la immensa majoria que alguns prohoms, de cognoms nostrats, i que formen part de la Terrassa immemorial. Què carai! Em ve de gust recordar tanta història quasi invisible al voltant del districte 3 del parc (“antes” torrent) de Vallparadís.
Com l’avi, les successives onades migratòries van portar famílies pageses, amb una mà al davant i una altra al darrere. Molts passant de pagesos qualificats a peons desculturitzats i, especialment els homes, perduts entre dos mons per a la resta de la seva vida. Recordo explicar el dia que l’avi va arribar a l’hort i es va trobar una família ocupant la cabana perquè no tenien on aixoplugar-se. S’hi van quedar el temps necessari fins a disposar d’un lloc més adequat. L’àvia, que la policia va tirar escales avall de la comissaria del carrer de l’Església, per no parlar bé el castellà, no va tenir cap problema per entendre’s amb la mare i establir-hi una relació ben duradora. Potser com l’altre avi, el de Cal Ros, i el seu consogre. Es trobaven cada tarda i seien al sofà. Ara parlava un i quan callava parlava l’altre. S’estimaven molt. Un no parlava ni mitja de català i l’altre ni mitja de castellà.
Aquesta zona de l’actual districte 3 del parc era plena d’horts portats per obrers de la Saphil, la Terrassa Industrial, Sala&Badrinas, Fontanals, Freixa, Barata, Salvans, Almirall… Aquesta és una versió menys mítica de la Catalunya-jardí, la de la fàbrica i l’hortet. La realitat era que sobreviure a la Terrassa “salista” i després franquista era feixuc i gris. Treballar, treballar i callar. I les dones fer-ho tant a la fàbrica com a casa. Així va ser la incorporació de centenars de milers de dones catalanes (i nens) al treball assalariat des del segle XIX.
El 1820, les obreres eren el 27% del total del tèxtil. El 1862, ja n’eren el 46%. Això sí, amb oficis feminitzats i poc reputats: ordir, pentinar, sorgir, nuar… No sé si al MNACTEC, al vapor Aymerich Amat i Jover, hi ha una retrospectiva amb visió de gènere i de classe, per convidar-hi els tertulians i “científics socials” que encara situen la incorporació de la dona al treball assalariat a mitjan segle XX?
