Joan Carles Folia, Coach Advance Life
Una ruptura és generalment una crisi. Significa canvis sobtats als nostres costums, el lloc on vivim o fins i tot les nostres idees. A més, també pot anar acompanyada d’una tempesta emocional.
Algunes ruptures són més suportables, però especialment quan una de les persones vol seguir amb la relació i l’altra no ens sentim enfadats, tristos, amargats, ansiosos i amb el cor trencat. Tots aquests símptomes són habituals en un procés de dol. La tristesa i l’apatia poden durar dies, mesos i fins i tot anys, i es diagnostiquen com a depressió de situació o trastorn d’adaptació amb estat d’ànim deprimit.
Què està passant al nostre cervell? Per entendre-ho, primer hem de veure què passa quan ens enamorem. Els endocrinòlegs parlen del que anomenem amor romàntic, que té tres elements: l’impuls sexual, l’atracció i l’aferrament. Hi ha tres grans canvis que es produeixen en el nostre cervell que estan darrere de com ens sentim en aquest moment del trencament. El primer és la relació que existeix entre la dopamina i l’amor. La dopamina té un efecte estimulant del cervell i la trobem sobretot al sistema de gratificació, o sigui, del plaer, a les parts més primitives del teu cervell. Aquest departament s’encarrega de regular els nostres desitjos i les nostres motivacions, de decidir on posem el focus de la nostra atenció i d’activar el mecanisme de cerca de tot allò que creiem que necessitem per poder estar bé. De fet, l’amor romàntic fa que aquest sistema de gratificació treballi al 100% i ens fa sentir eufòrics. Totalment envaïts per un sentiment molt intens d’amor, per una obsessió que fa que només puguem pensar en la persona de qui ens hem enamorat, amb tots els nostres desitjos enfocats cap a una única direcció. El que passa quan som rebutjats és que l’obsessió empitjora en comptes d’aturar-se. El que més desitjaríem és deixar d’estimar aquesta persona que no ens estima, però el nostre cervell s’obstina a posar en marxa les mateixes zones del cervell que s’activen quan l’enamorament és present i l’amor i el dolor són molt intensos. I és aleshores quan apareixen els típics pensaments negatius d’amor impossible o desamor en què ens lamentem per no ser correspostos. Hi ha una altra part del cervell que també s’activa i és el “nucli accumbens”, que el que fa és intentar fer un balanç de pèrdues i guanys. És la mateixa part del cervell que s’activa quan ens arriscarem en algun assumpte que ens pot portar grans guanys o grans pèrdues. I no ens referim només a temes econòmics, sinó a decisions com mudar-nos o no a una altra ciutat, acceptar que la nostra sogra vingui a viure amb nosaltres, enviar el nostre fill un mes fora perquè aprengui anglès… Situacions en què guanyem i perdem alhora i en què prendre una decisió no sempre és fàcil.
I, finalment, la tercera part del cervell que es posa en marxa és la que associem amb l’aferrament profund cap a una altra persona i està darrere dels rampells que causa el desamor. Al mateix temps que estem impregnats pels sentiments que causa l’amor romàntic, sentim un profund enllaç cap a aquesta persona especial. El nostre circuit de recompenses, la part del cervell relacionada amb el plaer, ens fa sentir una energia intensa, un enfocament intens, una motivació intensa i una motivació i voluntat capaces de fer-nos arriscar el que calgui per aconseguir el que volem. L’amor comparteix moltes característiques amb l’addicció a les drogues o amb qualsevol altre tipus d’addicció: ens concentrem obsessivament en una persona, supliquem i ens rebaixem tant com calgui, distorsionem la realitat, faríem qualsevol cosa per aconseguir-la.
