Si Sant Jordi és el Sant Valentí català, avui toca parlar d’amor. I d’aquell instant primigeni que és el flirteig. Els temps hipermoderns i digitals en què vivim ens han impulsat a lligar per Tinder, OkCupid, Grindr i apps similars, canviat les regles de joc sobre com interactuem (què volem mostrar i què volem amagar).
Hi pensava aquesta setmana mentre llegia “Pantailen Garaipena” (editorial Elkar), un assaig en euskera d’Iñigo Martinez Peña que es pot traduir com “La victòria de les pantalles”. Martinez Peña parla de la infantesa, també. Del gran descobriment que suposa quan, sent un infant, ens adonem que som capaços de no revelar allò que no volem. Que pares i mares no ho saben tot. I en fa una lloança. Perquè tenir secrets està bé. “Generen el seu propi món i les seves historietes, amb els seus amics”, acostuma a dir l’estimada Itziar, sobre les seves dues criatures.
Tanmateix, el pas dels anys ens fa perdre la juguera. I a canvi, sembla que vulguem saber-ho tot. Hi ha un dret poc habitual. Diga-li dret, diga-li necessitat. És el dret a no voler saber. A la confiança.
Aplicat al flirteig a les apps, es podria traduir en la sentir seguretat vers l’alteritat. Malgrat la pantalla que ens separa. I en aquesta confiança, també hi ha un bonic revers: no necessito saber-ho tot de tu.
L’erotisme de l’invisible.
Per això, em sorprèn que de cada 10 perfils de Tinder que miro quan faig “scroll”, una majoria (més de la meitat, sí) siguin “tius” sense samarreta. I no és pas que no em sembli eròtic. (Vull estar a les antípodes de fer un judici moralista). Però sempre penso: no m’ensenyis el teu tors, deixa’m que et tregui la samarreta. Alçar-te-la. Descobrir aquella piga tant sexy, la geografia ovalada del melic, la constel·lació dels teus lunars.
Allà viu un erotisme inexplicable, enigmàtic, misteriós. Un joc de miralls -com les mirades-, entre aparèixer i desaparèixer.
Per això, una de les cites que més excitació prèvia em va despertar a les entranyes i a la ment (i que, ai las, que no vaig arribar a tenir mai) va ser la d’un noi de Bilbao al qual ni tan sols li posava cara. “És un amic meu, maquíssim”, em va xivar una amiga en comú. En vaig tenir prou per voler conèixer-lo. Sense esmenes. A jugar. I amb urgència de viure.
Com deia J.V. Foix, “és quan dormo que hi veig clar”. Aclucar els ulls i entreveure el tors que trobaràs quan li alcis la samarreta.
Un tors més enllà de la musculatura, que és el que sobretot s’exhibeix a Tinder. Perquè ens cal prendre consciència d’allò que s’ha anomenat “capital sexual”. Estar “catxes”. Tenir-la grossa. No ser calb. Aparentar ser jove. Com quan em tenyeixo el cabell de ros (adeu, cabells blancs), amb el dubte permanent: ho faig perquè m’agrada o perquè m’hi veig més jove?
“De cara a la gent que no et coneix, tenir una aparença més jove et proporciona molt més capital sexual i això et dona molts avantatges en tots els àmbits de la vida més enllà de l’estrictament sexual”, reflexionava l’amic Arcadi fa pocs dies. “Fa que la gent estigui més disposada a connectar amb tu, a escoltar-te o ajudar-te amb el que sigui. També cal tenir present que en el món gai vivim una pressió estètica exagerada, el físic és el criteri més bàsic i fonamental per lligar i això genera una competència ferotge per aparentar joventut”.
Però ha arribat el moment de dir-ho: Dorian Grey estava equivocat. I ja pot anar encenent foc al retrat.
Ens agraden les arrugues, també les d’una conversa. D’aquí una defensa de les paraules dites entre línies. Els clarobscurs. Les inflexions de to. Les frases entretallades.
Aparèixer i desaparèixer. Deixa que sigui jo el que t’alci la samarreta. Parafrasejant la darrera obra de Josep Maria Miró, potser hi trobo “el cos més bonic que hauré trobat mai en aquest lloc”.
I l’endemà, qui sap, potser m’oblidaré el raspall de dents al lavabo de casa seva.
