Els teus relats parlen de distopies i utopies, apocalipsis tecnològiques… El tema de fons és la deshumanització. Com més connectats estem, més allunyats ens trobem els uns dels altres. La tecnologia ens condiciona molt la manera en què ens relacionem. M’inspira molt l’obra d’Isaac Asimov, que sempre es demanava com ens afectaria la tecnologia. Jo no soc un visionari! Però intento pensar com ens comportarem en el futur, per reflexionar sobre el present. I així intentar redirigir cap a on anem. Pensar en escenaris apocalíptics ens ajuda a reflexionar sobre el present.
Alba Rico deia que les distòpies les escrivim quan la societat està bé. Tanmateix, no sembla que ara sigui un moment… No, realment no és un moment històric tranquil. La tecnologia evoluciona tan ràpid, amb les xarxes socials i la intel·ligència artificial… Que no tenim temps de reaccionar. De canalitzar-ho, de trobar un camí. I ens perdem. També en escenaris propers com les xarxes socials. En els relats, intento entrellaçar el context tecnològic amb històries humanes. Com la tecnologia pot influenciar en les nostres decisions, malgrat que són els problemes de sempre: L’amor i desamor. I no només de parella, també als amics, a la família, als pares…
Quins on els grans elements que semblen distòpics, però s’implantaran en els propers vint anys? Doncs la intel·ligència artificial. I té molt de perill! Perquè ens deshumanitza. Hem de vigilar de no apalancar-nos en una tecnologia que ens suplanti la forma en què decidim.
Viurem en el Metavers? Vivim en una altra capa, una vida en línia, virtual… Que derivarà en el Metavers, del qual soc un detractor. Crec que ens pot deshumanitzar molt (a diferència de la IA, que té molt potencial si s’aprofita bé). Deixarem enrere la vida presencial, humana? Ja passa ara, hi ha gent que viu en un altre planeta.
Una escena de la sèrie Black Mirror
També es pot viure la vida com si el carrer fos una interfície, tal com planteja Ingrid Guardiola. Clar, són complementaris: viure en un món digital aïllat o anar així pel carrer. Fa por. Estar més pendents del món en línia, que no del moment. Tota manera, entenc que viure en un avatar és una via d’escapament de la vida real, en la qual tenim moltes insatisfaccions.
Com estan d’afectades les nostres interaccions sexo-afectives, degut a les aplicacions? El perill que té la tecnologia és la deshumanització. Que perdem nosaltres l’essència. La humanitat està seguint una inèrcia. Anem com un ramat, sense mirar els laterals, seguint un camí molt marcat. Surt una nova aplicació i tots hem d’estar allà. I no sabem les conseqüències.
Ens hem digitalitzat a mig camí, però sense que ens ensenyessin a fer-ho de forma responsable? La nostra generació té la virtut que hem conegut un món sense internet. Hem crescut paral·lelament al desenvolupament tecnològic. Vivim l’inici de l’email, de les xarxes socials, de WhatsApp… Així que tenim una consciència que abans no era així. Tenim una espècie de barrera, una porta que podem tancar. De vegades pensem que volem tancar les nostres xarxes socials.
I els nadius digitals? Costa posar-se a la pell dels nois que estan jugant a futbol a la plaça, o de les noies que estan a TikTok, que han nascut amb internet… Què passaria si internet no existís… “Em moro”, em van respondre un cop. No conceben un món sense internet. Un nadiu digital no ho pot ni imaginar-s’ho perquè és indissociable de la seva pròpia naturalesa. I així va passant generació rere generació. Les persones que neixin d’aquí a 10 anys, amb la intel·ligència artificial superimplementada (perquè va superràpid), llavors com li dius que ha de tenir una creativitat genuïna, humana, sense basar-se en unes eines que faciliten molt la vida. I això ho hem viscut sempre, des de la impremta, la revolució industrial, la invenció de la calculadora… Sempre hi ha hagut detractors. Però sempre ens hem adaptat.
