La llista de reproducció de Sant Jordi 2023
Les reflexions dels artistes
Pol García, de Família Fracàs: “No existeix la mitja taronja ni els invents de Disney”
Coincidint amb de Sant Jordi, també diada de l’amor, recordo per exemple la nostra cançó “Memento mori”, que recorda què tot s’acaba. I que en l’amor no s’ha de caure en allò de “més val un mal conegut, què un bo per conèixer”. És molt típic mantenir-se en relacions que ja no funcionen amb excuses com “l’amor tot ho pot” o “és millor que la soledat”. Creiem que molt millor acabar el que no funciona, enlloc de rebolcar-se en el fang.
Perquè no existeixen màgies com l’”amor per sempre”, la “parella ideal”, la “mitja taronja”, ni cap d’aquests invents Disney-cristians. L’amor pot ser fantàstic, però no deixa de ser un projecte entre persones que treballen dia a dia per a fer-lo funcionar. La nostra cançó parla d’una relació que està acabant, i es va escriure en un moment així. No cal embogir. Res és per sempre.
Mabel Flores: “Canto des de la responsabilitat sexoafectiva”
Penso que com a artistes, persones que en certa forma som “públiques” i exposem pensaments, emocions i reflexions que poden influenciar en menor o major grau a qui ens escolta (i que mai saps del cert, com a artista, a quanta gent arribaras ni de quina forma) hem de responsabilitzar-nos fortament del que diem.
Tot i que cada cop hi ha una major consciència per evitar caure en clixés, continua havent-hi una manca d’exercici reflexiu del contingut de moltes cançons que surten a la llum dient autèntiques barbaritats sobre l’amor, que només reprodueixen i banyen d’impunitat formes tòxiques de relacionar-nos amb els nostres vincles sexo-afectius. On la manipulació, el control, la possessivitat, la cosificació, la ridiculització o la pressió sexual es normalitza. I em sembla molt greu. Al cap i a la fi, les cançons són pedagògiques; quan cop les processes hi deixen una petjada.
Com a dona, abans de decidir pujar als escenaris, no havia tingut massa referents femenines amb discursos transgressors (per sort cada cop en som més, i és d’agrair). Per això intento compartir com les entenc i visc jo, des del respecte a les individualitats, la tendresa, les cures, la responsabilitat sexo-afectiva, la confiança i la llibertat, ja que tenim un privilegi (el de tenir un altaveu que difon el nostre missatge) del que ens hauríem de responsabilitzar des de l’inici de la nostra carrera artística.
Alícia Rey: “El sentiment de possessió és una ‘redflag”
Quan escric una cançó d’amor, ho faig des del cor, surt de dalt a baixa. I és fa difícil consensuar-ho en un grup, com a Sense Sal. Hi ha cançons que quan les escoltes, hi veus “redflags”, des de la possessió, el masclisme, els clixés… I evidentment costa que t’arribi una lletra així. Nosaltres amb Sense sal teníem un tema com Entre nosaltres, sobre l’enamorament al metro amb una persona desconeguda.
També és bonic l’amor des d’aquell lloc, una mica naïf, per ser feliç. Per contra, un tema meu en solitari, “Love is monster”, parla sobre sortir allà fora, al carrer, i estimar de la forma que vulguis. De com la gent opina de la forma en què estimes. Per això és diu al títol què l’amor és “a monster”. Es pot escriure d’amor des d’una altra posició, tant com a exemple positiu o com una pràctica negativa.
