Salvador Cardús i Ros
El món de la mobilitat urbana està ple de paradoxes. I la primera de totes és que, actualment, les principals accions per a la mobilitat siguin les de posar-hi obstacles que el que pretenen és “immobilitzar”.
I no ho dic només per les setmanes i mesos que els carrers queden empantanegats per obres, sinó perquè, de fet, aquest és l’objectiu: dificultar la circulació de vehicles amb motor de combustibles fòssils. Vaja: els cotxes de tota la vida.
No és menys paradoxal que bona part de les accions per “millorar l’accessibilitat” no comencin per les actuacions estratègiques, és a dir, les que resoldrien els problemes estructurals de la mobilitat. No: comencen amb “actuacions tàctiques”. És a dir, i per no fer servir la retòrica administrativa, es tracta de posar pegats. És cert que les decisions estratègiques demanen una planificació i una realització a més llarg termini, i que són més cares. De manera que la via fàcil és posar pegats: omplir les voreres de pilones, pintar l’asfalt de coloraines i missatges “inspiradors”, enganxar-hi tacs de goma…
A mig camí, també hi ha les accions que, per bé que són tàctiques, impliquen aixecar l’asfalt per posar-hi llambordes vermelles com al Passeig, o rebentar voreres per instal·lar-hi unes reixes metàl·liques que, se suposa, envoltaran futures jardineres com al carrer de Ramon i Cajal, o encara combinacions d’ambdues tècniques com al carrer de Cervantes, que ja fa setmanes i setmanes que està tancat al trànsit, i crea unes enormes dificultats per accedir a serveis tan fonamentals com el CAP Rambla o a LaFACT.
L’objectiu de les polítiques de mobilitat, és a dir, d’impedir-la o dificultar-la als vehicles de sempre per atendre normatives europees per descontaminar les ciutats i afavorir –forçant-los– els desplaçaments per mitjans alternatius, és indiscutiblement bo. No el discuteixo. Però sí la manera d’imposar-lo. Així, la primera pregunta que faria és sobre el cost d’aquestes
intervencions. Què haurà costat realment la intervenció al Passeig i fins a la cruïlla amb el carrer del Puig Novell, tant en l’obra com en hores de treball dels serveis d’urbanisme municipal? Què haurà costat la intervenció al carrer de Cervantes per facilitar el pas d’uns vianants que sempre han estat escassos? Calia? Tindrà els efectes previstos? Algú ho mesurarà? Ens n’informaran?
La segona pregunta, també pressupostària, és sobre què costarà el manteniment de tanta actuació tàctica. El Diari de Terrassa de dimecres informava de tota una nova sèrie d’intervencions d’aquesta mena, amb durades mitjanes de 25 setmanes
–sis mesos, mig any- per un valor de 350.000 euros. D’acord. Ens podrien dir quina previsió fan de despesa anual per mantenir l’estat de pintura, les pilones i tots els altres elements tàctics?
I una tercera qüestió és sobre la petjada ecològica de totes aquestes intervencions. S’ha calculat si no costarà més el farciment que no pas el gall? Per entendre’ns: quants anys d’estalvi de contaminació caldran per compensar l’actuació al carrer de Cervantes, provocada tant per les mateixes obres i els materials emprats com pels quilòmetres de més que hauran hagut de fer els vehicles desviats durant el temps que hauran durat les obres?
La meva impressió és que això de posar pegats –perdó, d’intervenir tàcticament– acaba sortint més car, però políticament té l’avantatge que és més vistós i que passa el cost de les solucions estratègiques a les generacions futures.
