Laia Camps, soprano
A casa els hi deia que volia estudiar música, i “feia patinatge, anglès i de tot”. “Em van comprar un orgue petitó, però amb això no em van passar les ganes” i, finalment, per la seva insistència, la van apuntar a una escola. Va passar després al Conservatori, on va formar-se en piano, “un instrument molt bonic i una mica solitari” i flauta travessera.
Diu que “és complicat desenvolupar-te professionalment” en el món de la música i assegura que “tinc molta sort de poder dedicar-me a una cosa que m’agrada tant”. Tenia una lesió a les cordes vocals i, tot i que li agradava molt cantar, li costava. “A vegades, les coses que et costen són les que hi poses més èmfasi”, comenta.
Ho va superar, gràcies a una operació, i va començar a formar-se en cant. De tot el que va estudiar, és a què es dedica. “Em va costar, però a la vegada em va donar moltes eines”, apunta.
És cantant d’òpera i es va formar com a pedagoga musical i fa a classes de música a una escola. Diu que a la seva professió “es necessita molta constància i has de buscar l’excel·lència, que no és una cosa imminent”. Opina que “les habilitats, conreant-les, s’adquireixen” i afegeix que “tots som artistes quan tenim possibilitats de desenvolupar-ho”. Considera que la música més clàssica “està molt oblidada i si no es dona a conèixer, la gent no l’estimarà”.
Participa en el projecte “Terrassa Street Art”, on aplica l’art comunitari, que és “una disciplina que fa arribar una vivència artística a persones que mai l’han tingut”, afirma.
