[Per Anna Mira]
Nascut a Esparreguera (Baix Llobregat), Enric Gasa Valga fa catorze anys que dirigeix el Ballet de l’Òpera d’Innsbruck (Àustria). Va iniciar la seva formació com a ballarí a l’Escuela de Danza María de Ávila de Saragossa, després va estar al Ballet Nacional de Cuba i amb els anys va viatjar per tot el món. Ara Gasa torna per primera vegada a casa i ho farà el cap de setmana 13 i 14 de maig amb “Lorca”, una peça que repassa la vida de l’artista espanyol. L’escenari escollit per debutar a Catalunya és La Factoria Cultural de Terrassa.
El pròxim mes de maig debuta a Catalunya com a director del Ballet de l’Òpera d’Innsbruck. Què implica per vostè tornar a casa? Home, és molt maco perquè la mama, els cosins i els veïns vindran segur. A més a més, fer-ho en aquest escenari és molt ben parit. De fet, havíem de venir fa dos anys amb “The Tempest” de Shakespeare, però pel coronavirus finalment no vam poder. A la companyia tenim gent d’Austràlia del Japó, de la Xina, etc. i tots volen venir a Espanya i Catalunya.
Quant temps fa que treballa fora? Ja fa uns 28 anys entre ballarí i director. Vaig estudiar a Cuba, després l’any 1998 vaig entrar al Ballet d’Escòcia. L’any 2001 vaig anar a Alemanya i allà primer vaig estar al Ballet de Mannheim i posteriorment al Ballet de Karlsruhe. A més a més, jo feia d’artista convidat i això em va permetre voltar molt.
Per què va marxar? Doncs, perquè aquí continua sent molt difícil. Jo vaig marxar a estudiar fora perquè malauradament havies de fer una carrera internacional si volies ser algú en aquest món. A més, per a la meva generació va ser més dur perquè nosaltres marxàvem sense internet, sense mòbils, etc. Encara havia de trucar a casa des d’una cabina de telèfon. Els meus pares sabien que cada divendres a dos quarts de deu del vespre havia de trucar. Si trobava cabina, perfecte, però si no, aquells cinc o deu minuts que trigava, per als meus pares era una tragèdia.
Què veurà el públic que vingui a veure “Lorca” a la Factoria Cultural de Terrassa? És una obra neoclàssica i com que és Lorca hauria de ser molt poètic i visual. La meva companyia són ballarins fantàstics d’arreu del món i penso que s’ho passaran bé. És una obra molt íntima, molt sensual, crec que agradarà molt. Hi ha 17 ballarins que també canten, toquen la guitarra.
Com arriba a ser director del Ballet de l’Òpera d’Innsbruck? De fet, va ser un error. Jo segurament vaig ballar massa i als 32 anys vaig voler deixar de ballar i venir a casa. Vaig muntar una empresa a Esparreguera i ho tenia decidit, però com a artista convidat tenia contractes de gales de dos anys i estava retirant tots els contractes. I un d’aquests era Innsbruck. Quan els vaig dir que ja no ballaria més, l’aleshores directora, la mezzosoprano Brigitte Fassbaender, va dir que no podia deixar de ballar. I em va proposar quedar-me com a director. No ho tenia gens clar i la meva mare em va recomanar que ho provés un any i si no m’agradava, tornés cap a casa. I en porto catorze.
No s’ho havia plantejat doncs? No, mai m’havia plantejat ni ser coreògraf ni seguir en el món de la dansa després d’acabar la carrera de ballarí. Jo tenia previst acabar de ballar, tornar a casa amb els meus col·legues, la meva família i ja està. Allà hi ha coses molt bones, però jo soc d’aquí i quan vaig marxar ho vaig fer amb molta ràbia.
Quina valoració fa d’aquests catorze anys liderant el Ballet d’Innsbruck? He de dir que he gaudit més com a director que com a ballarí. Perquè com a ballarí fas la teva part però com a director balles tots els ballarins. Estàs veient l’espectacle i saps qui està patint qui està al cent per cent, qui ha millorat, qui té mal. Com a director m’ho he passat molt bé.
Té previst seguir doncs al capdavant del Ballet? Al teatre on estic jo fem sis produccions i cent funcions l’any. Ara he muntat una productora a Àustria i a l’estiu produirem Jesucrist Super Star amb 20.000 entrades per vendre. I la idea és buscar una mica més de llibertat i d’aventura. I tenir una temporada amb gires. A més a més, és quelcom nou que s’intenta adaptar a la situació després de la pandèmia.
Enric Gasa Valga, a l’escenari principal de LaFACT de Terrassa / NEBRIDI ARÓZTEGUI
De quina manera ha canviat? El que he notat és que el públic cada vegada és més espontani i això fa que pel productor cada vegada sigui més difícil calcular el risc perquè fins a la setmana abans no saps què passarà.
L’any 2003 va crear el Festival Internacional de Dansa d’Esparreguera, com va anar tot plegat? Jo tenia 27 anys i estava de vacances a Esparreguera amb el meu mànager. Vam passar pel carrer del teatre i em va dir que el volia veure. Una vegada allà no s’ho va pensar dues vegades i em va dir que allà podíem muntar un festival. El més bonic de tot va ser que jo estava fent gales d’alt nivell i els meus amics eren ballarins reconeguts. I així ho vam fer, dues setmanes l’any vivíem tots a casa dels meus pares i ens ho passàvem d’allò més bé. Recordo que la meva mare cuinava paella per tothom i el poble ho va agrair molt. Ho vam fer cinc o sis anys i després els compromisos ja era més complicat i ho fèiem per amor a l’art.
L’any 2021 va presentar al Tiroler Landestheatre Innsbruck la versió ballada de Terra Baixa, la famosa obra d’Àngel Guimerà. Quina rebuda va tenir? Per mi va ser molt bonic perquè vaig fer una cosa de casa i el Tirol és muntanya pura de manera que el públic va entendre molt bé la història de la muntanya, la vall. Tot era música catalana, va funcionar molt bé i a més a més hi ha una catalana a la companyia i els dos ens ho vam passar pipa.
Es planteja tornar a fer alguna cosa similar? Jo soc molt espontani. Ara a l’estiu sempre estic un temps a casa la meva mare i ens posem a la piscina amb una cerveseta a parlar de la vida i a vegades em dona idees. Portar l’obra “Terra Baixa” a Catalunya seria un somni.
Com veu la situació del ballet a casa nostra? Terrassa des de fa molts anys està treballant i intentant apostar pel ballet i ho fa molt bé, però a Catalunya i a Espanya la dansa encara avui en dia és molt precari. El Tirol té uns 350.000 habitants, fem 90 funcions l’any amb tot venut. No es pot comparar amb el que passa aquí. Crec que és un tema cultural, pedagògic, a les escoles, televisió, etc. S’hauria de fer més per la dansa i per les arts escèniques en general. Si més gent anés al teatre o a l’òpera, més gent aniria a la dansa. El que passa és que la dansa sempre queda com la germana lletja.
Hi hauria d’haver una companyia catalana de ballet? Per descomptat. Però és una decisió política. Igual que em sembla una tragèdia que el Ballet Nacional d’Espanya no tingui teatre propi. I no importa les vegades que ho denunciem perquè no es mou res.
Per tant, ha canviat alguna cosa de quan aquell Enric Gasa adolescent va marxar en l’actualitat? Res de res. Fins i tot molts de nosaltres pensàvem que, quan canviessin les coses, tornaríem.
