Enma Fernández, pianista, cantant i compositor
Els seus pares es dedicaven a la música i “quan era relativament jove ja ho vaig tenir clar i sempre va ser la meva primera opció”. Toca el piano, com la seva mare i “a casa sempre s’escoltava jazz i swing i el pianista era el que portava el control i això m’agradava”. A més, també canta. “Vaig acabar cantant per circumstàncies”, diu.
Compon els seus temes i explica que “abasto bastants pals” tot i que el rhythm-and-blues clàssic és el que més l’atrau. “Aquí hi caben moltes coses”, afirma. També toca música llatina. Va començar a tocar amb diverses bandes fins que, amb 23 anys, va muntar la seva pròpia, que era un tribut a Jerry Lee Lewis.
Ara, amb 36 anys, mira enrere i comenta que “el límit el tenia molt clar perquè fem música per a minories a aquest país” i volia “fer alguna cosa que m’agradés”. Afegeix que “estic content perquè guanyar-te la vida amb allò que t’agrada” és sempre satisfactori.
“Sabia que el meu objectiu no era sonar a la ràdio”, manifesta. Ha publicat un LP, titulat “Hey Chico”, i un senzill, “Prado”, en homenatge a Pérez Prado.
Assegura, tanmateix, que “visc del directe” i en una actuació el més atractiu “la complicitat amb el públic i veure la reacció immediata a alguna cosa que has fet. Per a un músic és la prova de foc, el moment de màgia”.
No se sent temptat per passar-se a una música més comercial, si bé reconeix que “m’agradaria que hi hagués més sortida i més demanda” per l’estil de música que toca.
