Salvador Cristau Coll (Barcelona, 1950) viu la seva segona Setmana Santa com a bisbe de Terrassa, després d’assumir el càrrec el febrer del 2022.
“El balanç d’aquest primer any és molt positiu. M’he trobat molt ben acollit”, diu Cristau per encetar la conversa. “Fa anys que soc aquí”. Certament, Cristau no és un fitxatge extern. Aterra a Terrassa l’any 2004, amb la creació de la nova Diòcesi (en paral·lel a la de Sant Feliu de Llobregat). Serà rector de la catedral del Sant Esperit, entre altres posicions.
I com vivíem sense bisbat? “Crear la diòcesi de Terrassa volia fer més propera la presència del bisbe amb la gent. Abans no n’hi havia? Sí que n’hi havia. Però es fa per fer un territori més assequible”.
Bisbes vallesans?
A partir de l’any 2010, a més, és nomenat bisbe auxiliar de Terrassa. Sobrevola una pregunta: aquesta proximitat no la facilitaria, precisament, un bisbe nascut a la comarca? O parafrasejant la tradicional campanya de part del clergue illenc, amb el seu “Volem bisbes mallorquins”, podríem dir: “Volem bisbes vallesans?”.
Cristau, nascut a tres zones tarifaries de Ferrocarrils, enraona: “Amb una societat tan globalitzada i tan interconnectada, amb tantes facilitats de comunicació, en les que la gent no coneix sols el seu territori sinó del país i del món, aquest aspecte no té tanta rellevància”. De fet, sosté que es busca molt que la persona que sigui pugui encaixar en el lloc.
Amb la marxa de José Ángel Saiz Meneses a Sevilla, el juny de 2021, passa a ser administrador diocesà de la “seu vacant”. En funcions. I el 3 de desembre del mateix any arriba la lectura del seu nomenament per boca del Papa Francesc.
L’església, per barris
Cristau, doncs, té un llarg recorregut terrassenc fins que és oficialment ungit bisbe en una cerimònia el febrer de 2022. Coneix la dualitat entre el Centre i les perifèries; així com la musculatura de les parròquies a cada zona geogràfica. “Hi ha parròquies que tenen més vitalitat i d’altres menys, per la tradició de la que provenen. És diferent el centre, on hi ha el Sant Esperit, la Sagrada Família, on hi ha una població més tradicionalment d’aquí de Terrassa; respecte a barris com la Grípia o les Arenes, Can Roca…”.
Relacions interreligioses
Un dels reptes de la Terrassa multicultural 2023 és la convivència entre religions. Fa menys de dues setmanes que ha començat el Ramadà. “Les relacions amb l’islam, el budisme, els mormons… són de respecte i de mantenir-se cadascú a casa seva”, sosté el bisbe. “Algun dia ens hem trobat en algun acte. Però en principi no hi ha col·laboració”.
Ascens de Càritas
Un altre dels reptes és sostenir la seva acció social, mitjanant Càritas, en un moment en què la crisi inflacionista ha minvat un 3,1% el poder adquisitiu de les famílies des de l’esclat de la guerra d’Ucraïna. “Hi ha hagut un augment de la demanda. Ja va haver-hi un repunt durant la pandèmia, i ara torna a passar”, reconeix el Bisbe.
Potser el que més es coneix en l’imaginari col·lectiu són els aliments, però també ofereixen ajuts per pagar el llum i el gas. “La demanda és molt més gran que la possibilitat d’ajuda, però es fa el que es pot”, reconeix Cristau.
Xarxes socials
De fet, l’Església treu pit d’estar molt més connectada als sentiments generals del que -sovint- se li ha pressuposat. Com ara amb les xarxes socials i la digitalització de la vida. “No ens preocupa la seva existència, sinó els casos de dependència excessiva que pot generar”, enraona el bisbe.
“De fet, l’Església s’intenta adaptar als canvis tecnològics i en participa. Tant és així que la majoria de parròquies tenen Instagram. Ja no dic Facebook, que ha quedat una mica enrere. Però Instagram, Twitter, pàgines web… Són les eines que es fan servir més”, explica gràficament.
És indiscutible: l’església no és aliena als canvis tecnològics. “Beep, beep!” sona en el silenci del temple. Vibracions dins la bossa. Feligresos què, en mig d’una missa, s’aixequen i s’aparten a un costat, parlant per telèfon.
“Tinc la impressió que passa una mica menys ara. Però és un fet. Podria ser un símptoma de dependència. Hem d’aprendre a saber estar als llocs. Igual que quan estàs a un concert de música clàssica saps que has d’apagar o tenir en silenci el telèfon mòbil, perquè en enterrament o un casament també; per respecte als altres”, sosté.
Marxisme i cristianisme
La societat postmoderna ens deixa una curiosa paradoxa, que afecta els dos grans corrents socials que han estat motor de la vida en el darrer segle i mig: les ideologies marxistes i l’Església catòlica.
Essent ambdues les grans dimensions comunitàries de la vida (i en principi antagòniques, tot i que amb interseccions com els “cures rojos”, tradicionals de Terrassa) estan patint el mateix: una pèrdua de suports en un món cada cop més individualista.
“És un fet real. Ho comparteixo plenament. No només l’Església, tots, la societat, anem perdent relacions humanes. Vivim un tancament en un mateix, un cert individualisme, una pèrdua de relacions físiques, la manca de compromís… Això és global.
I d’aquí, una visió negativa del futur? “Al contrari, no podem ser pessimistes. Molta gent és conscient, ho veu. Potser falten reaccions clares i manifestades. Però ja arribaran”.
