Carles Fornell
Preguntar-se com es va desenvolupar la vida és com preguntar-se què és l’energia, què és la consciència.
Si entenem que la vida és una seqüència de fets transcorreguts en el temps, i acceptem ser un misteri. I aquest misteri podria ser la composició d’una multitud de peces d’un trencaclosques que s’han d’acoblar per donar sentit i complir una funció i un objectiu; el sentit és que funcioni. Si la vida l’entenem com un holograma, és possible trobar alguna resposta, seria com un somni sense estar adormit, tenim la sensació de prendre decisions sense saber per què les prenem, és un acte reflex inconscient. Però si escollim el camí biològic, la cosa es complica una mica més, estem formats de cèl·lules, molècules i àtoms condensats en un estat sòlid. Per entendre la vida, hem d’estudiar què és l’energia, i aquesta és el tot que ens mou, i la causa de la vida. Però no n’hi ha prou, som una comunitat de cèl·lules-molècules-àtoms errants. Però per arribar a aquest punt hi ha una sèrie de passos intermedis que no podem obviar.
Intentar resoldre el problema de manera directa crec que pot ser un error. Actualment, hi ha camps de la ciència que fan una aportació molt interessant, per exemple, la intel·ligència artificial que està desenvolupant els robots de cinquena generació i els nanoxips. Actualment, aquests androides estan preparats per transmetre informació de forma telepàtica, i alguns prenen decisions. És possible dins de l’avenç tecnològic trobar resposta a la creació de vida biològica a través de la vida tecnològica, i per què no dir-ho, també de la vida sintètica. Actualment, la biologia sintètica està desenvolupant cèl·lules, i creant òrgans amb la impressora 3D. La majoria dels ciutadans encara estan debatent el darwinisme, si descendim o no del mico. Aquesta visió tan generalitzada del nostre entorn fa que no avancem, tenim molta informació de tot, potser fins i tot massa, però no l’entenem.
S’han fet moltes propostes, però cap és totalment satisfactòria per a tots els científics. Segons la NASA, un ésser viu és un sistema químic autosostingut capaç d’experimentar evolució. Aquesta definició, tan esmentada com critica, incita a plantejar-se diverses qüestions. Si el que va conduir a l’aparició de la vida a la Terra va ser un procés i no un succés, només es podria parlar d’éssers vius quan es posés en marxa el mecanisme d’evolució darwiniana? Però per a aquest procés primer hi ha d’haver la llavor, sense llavor no hi ha evolució, i això no es preveu al darwinisme.
En estudiar l’origen de la vida ens trobem amb el món de l’ARN, per molts ja es podria parlar de vida, encara que no funciona una evolució darwiniana. Requereix una separació en diferents molècules entre la informació genètica que s’hereta del genotip (ADN) i els caràcters que s’expressen o fenotip, depenent de les proteïnes, i només es transmeten els canvis que afecten el genotip. Però, al món de l’ARN, seria alhora genotip i fenotip, i hi hauria herència de caràcters adquirits.
El món de l’ARN, aquesta molècula es comporta amb els canvis de seqüència que afecten la seva activitat que s’hereten. El darwinisme ens porta a la reflexió, no són possibles altres éssers vius a altres mons, basats en químiques diferents i que no experimentin evolució. Ni tan sols cal anar a altres mons, ja que n’hi hauria prou de fer-los estèrils sense possibilitat de reproducció. Ens estem enfrontant al conegut problema de la NASA, els éssers vius artificials no serien un producte directe o primari, però sí secundari, perquè sorgeixen per l’acció intencionada de productes primaris com els humans.
D’altra banda, el requisit de la NASA que la vida sigui autosostinguda ens fa pensar. Els organismes es mantenen en el temps gràcies a sostenir la seva estructura, aptituds i identitat, gràcies als canvis amb el medi. És possible imaginar éssers indistingibles més complexos fent activitats d’interès, però que obliga a una dependència total dels seus dissenyadors. Seria el cas d’un organisme mirall, que no podria subsistir sense aportacions humanes. Resultaria arbitrari no considerar-lo humà? També hi ha la controvèrsia sobre fins a quin punt es poden considerar vius els productes anomenats vida artificial hard i soft, ens referim als robots. Tècnicament, no hi ha dubte per entendre la creació, la naturalesa per si sola no està capacitada, no ha demostrat la forma d’originar aquesta creació. En principi, la creació per si sola no té cap possibilitat de ser admesa per la complexitat, com a màxim es pot admetre que hi va haver un objectiu, però manca saber quin és l’objectiu. Les investigacions obliguen a replantejar la naturalesa pròpia, i si va ser per casualitat o per intervenció d’intel·ligències avançades. És més fàcil entendre la vida no biològica, la intangible, que ocupa el 99% de la nostra existència, que la pròpia biològica.
El canvi de paradigma que s’està produint a la humanitat és una acceleració exponencial cap a l’horitzó de successos. El nostre futur es transforma en cada institució i aspecte de la vida, des de la sexualitat fins a l’espiritualitat, a una velocitat que no en som conscients. Aquesta singularitat amb el canvi de ritme tecnològic és tan ràpida i la seva repercussió serà tan profunda que la vida humana es transformarà de manera irreversible. Aquesta era transformarà els conceptes, sigui el cicle de vida o la mort. Comprendre sobre la rellevància del nostre passat o futur canviarà la visió que tenim en general i de la mateixa vida en particular.
Fa uns anys la gent no feia servir les xarxes socials, a la dècada dels noranta la gent només coneixia els cercadors i no feia servir telèfons mòbils. Sembla com si es tractés d’una història antiga, però actualment aquests límits no són limitats, ja que en darrer terme serem capaços d’expandir la nostra intel·ligència multiplicant-la per milions de vegades, gràcies a la computació molecular.
Quan una intel·ligència més gran a la humana impulsa un progrés, aquest serà més ràpid. De fet, el progrés mateix pot portar entitats encara més intel·ligents en una escala temporal més curta. Ara bé, podem dir que la nostra intel·ligència pot resoldre simulacions a velocitats més grans que la selecció natural, ens endinsem a sistemes radicalment diferents del nostre passat humà, en canvi, significa desfer-se de totes les regles anteriors.
