Joan Boldú
Les quatre estacions han estat relacionades des de sempre amb la vida de l’ésser humà.
Ho han estat a través de l’experiència del temps cíclic expressat mitjançant les seves repeticions periòdiques: primavera, estiu, tardor i hivern; dia i nit, sol i lluna, llavors i fruits. Davant de la regeneració de la natura, potser l’ésser humà es preguntà si el seu temps també era cíclic. La resposta a aquesta qüestió fou, entre d’altres, els mites de la reencarnació i de l’etern retorn; si hi ha vida en el més enllà o si la vida s’acaba amb la mort. Malgrat la coneguda analogia entre les quatre estacions i les edats de l’ésser humà –infància, joventut, maduresa i vellesa–, el nostre temps és lineal.
De les quatre estacions escullo la primavera com a tema de reflexió. És ella símbol de la regeneració de la natura, del renaixement de l’ésser humà, de la seva creativitat. La trobem en creacions mítiques, religioses i ha inspirat molts artistes: poetes, com Octavio Paz, A. Machado, W. Blake; pintors, com Boticelli, Van Gogh, Monet, Brueghel; músics, com Vivaldi, Mendelssohn Stravinsky; cineastes, com Rohmer, J.P. Jeunet, Doris Dörrie, Bertolucci, etc., que han plasmat la bellesa, els encants de la primavera en les seves obres.
Al llarg de la història, la primavera ha representat un paper important en la vida de la humanitat. És símbol també de la regeneració dels pobles i de les seves esperances, del seu desig d’evolució i progrés, del seu deler de llibertat, igualtat i justícia. La primavera dels pobles (1848) és un d’aquests esdeveniments. Fa referència a una successió de revolucions a Europa durant la primera meitat del s. XIX. Aquesta onada revolucionària, que s’inicià a França i s’estengué per gran part d’Europa, és coneguda com la primavera dels pobles (Eric J. Hobsbawm). Els fets esdevinguts l’any 1848 suposaren l’abolició de la servitud, l’abandonament de l’absolutisme, l’inici d’una progressiva democratització –sufragi universal– i la incorporació a la lluita política de la classe treballadora.
Tal vegada no és casual que durant la primavera també hagin ocorregut importants esdeveniments, altres primaveres dels pobles, com (1) la Primavera de Praga (1968), (2) Maig del 68, (3) la Primavera Àrab (“2010-2012), (4) el 15M (2011). (1) L’abril del 1968, Alexander Dubcek, nomenat cap del Partit Comunista de Txecoslovàquia, inicià una sèrie de reformes econòmiques i polítiques que foren mal vistes per la Unió Soviètica. Quatre mesos després, les tropes soviètiques ocuparen la capital, Praga. (2) Maig del 68 fou una revolta que volia canviar la societat. Semblava que tot era possible, però fracassà. Tanmateix, moltes coses del seu llegat formen part de la vida quotidiana dels ciutadans: ecologisme, feminisme, respecte a les minories, llibertat sexual, igualtat, educació per a tots, lluita pels drets civils i socials, més democràcia. (3) Les revoltes de la Primavera Àrab s’iniciaren a Tunísia i es multiplicaren ràpidament gairebé per tots els estats de la regió. L’espurna que inicià el foc de la ira dels ciutadans fou el fet que el venedor ambulant Mohamed Buazizi es calés foc per protestar contra la corrupció del seu país. Caigueren els caps d’estat de Tunísia, Egipte, Líbia i Síria. Els ciutadans reclamaven justícia social, llibertat i dignitat. Malauradament, a bastants països la situació és pitjor avui que ahir. (4) El dia 15 de maig d’enguany farà 12 anys del moviment dels “indignats”. Fou un esdeveniment social en què els manifestants mostraren el seu descontentament per la crisi econòmica del 2008, les retallades als serveis públics, i la corrupció de polítics, empresaris i banquers. D’aquest moviment ciutadà sorgiren diverses iniciatives socials i polítiques, com les Marees, la plataforma STOP els desnonaments i el partit Unidas Podemos.
Les primaveres dels pobles són el llegat dels ciutadans que han lluitat per la dignitat humana i que han deixat darrere seu un món millor que el que trobaren en néixer.
