Ramon Bosch
El que els “puigdemontans” anomenen “confrontació intel·ligent” cada cop s’assembla més a allò que fèiem de petits per fer la punyeta als veïns: trucar insistentment al timbre d’una casa i fugir-ne corrent abans que l’amo ens pogués atrapar.
Era un joc infantil que certament causava molèsties al qui rebia la broma, però aquest mateix sabia que l’última cosa que havia de fer era manifestar la seva indignació perquè això només faria incrementar les nostres ganes de tornar-ho a provar. Trucàvem al timbre i corríem fins a la cantonada, des d’on miràvem la cara de perplexitat o d’indignació del veí afectat, aleshores ens felicitàvem els uns als altres per haver estat intrèpids com un capità pirata.
Que això ho facin els nens forma part del seu aprenentatge dels límits per funcionar en una societat: la gesta s’acabava el dia que t’enxampaven o et cansaves que no et fessin gaire cas, però és una mica més estrany que aquesta mena de joc la faci servir gent adulta i que a sobre es pensin que allò que fan és, ni remotament, un desafiament a l’Estat. Em fa l’efecte que aquest dimarts van detenir Clara Ponsatí més que res per no donar-li un disgust. S’imaginen la decepció d’aquesta pobra dona si el seu passeig pel centre de Barcelona hagués acabat sense un mosso d’esquadra que la detingués? I, de fet, en què ha acabat ara? La van detenir, li van comunicar el que li havien de comunicar i la van deixar anar sense més problemes. On està en tot això la proesa de Ponsatí? On és el desafiament i, sobretot, on és la confrontació intel·ligent?
Aquest tipus d’actes amb què ens obsequia la colla de Waterloo s’assemblen més a allò que la meva àvia en deia “quedar bé amb la vianda al plat” que no pas a qualsevol tipus de confrontació, sigui intel·ligent o toixa. L’anècdota “ponsatiniana” i la seva homèrica resistència a ser detinguda em recorden el conegut episodi protagonitzat per Francesc Macià quan, en el context de la proclamació de la República, va anar a ocupar el despatx de l’aleshores president de la Diputació de Barcelona, Joan Maluquer i Viladot. Macià i Maluquer eren amics, quan aquest darrer va conèixer les intencions de Macià, li va advertir que no deixaria aquell despatx si no era per la força. Macià s’hi va acostar, li va tustar l’espatlla i li va dir: “Et sembla prou força, Joan?” i Maluquer li va contestar: “De sobres!”. I li va cedir el despatx.
Ponsatí va venir, va trucar al timbre i va tornar a Brussel·les, on es va queixar amargament del poc ressò i el poc interès que havia despertat en les instàncies europees la seva gesta (hem passat sense solució de continuïtat de “el món ens mira” a “el món ens té mania”). Això sí, va aprofitar el viatge per deixar clar que els purs són ells i que els d’ERC no són més que una colla d’autonomistes que van pel món retratant-se al costat de la bandera espanyola. No com la Míriam Nogueras, afegeixo jo, que és tan valenta, tan valenta, que, quan ha de fer una intervenció des del faristol de la sala de premsa del Congrés dels Diputats, n’aparta un pam la bandera espanyola per fer veure que ells són tota una altra cosa i que no estan disposats a fer cap concessió. Si, a més a més, la senyora Nogueras, un cop alliberat el faristol de la subjugant bandera, hi sabés articular un discurs amb un bri d’intel·ligència política i amb alguna idea rellevant, és de creure que la cosa guanyaria molt.
