Salvador Cardús i Ros
Ja hem entrat de ple en un d’aquests períodes públics recurrents que omplen de felicitat les nostres pobres vides terrenals.
I no, no parlo de la primavera que els cors altera, ni de l’anunci d’un cicle de pluges que pugui assaonar la terra i acabar amb la sequera del país. Parlo de la nova campanya electoral.
Efectivament, ja fa setmanes que ha començat la campanya electoral per a les municipals d’aquest pròxim mes de maig. No sé per quina mena de convenció formal en diuen “precampanya”, i com l’hauríem de distingir de la campanya pròpiament dita, però els senyals són inequívocs: vivim immersos –tant, que gairebé podríem dir que ofegats i tot– en un mar de grans promeses de futur, en un país de meravelles on tots els problemes tenen solució.
Els diaris porten planes senceres i la ràdio i la televisió no paren d’emetre emotius anuncis pagats per totes les institucions públiques –el Gobierno d’Espanya, la Generalitat de Catalunya i les Diputacions provincials– en què s’expliquen les excel·lències dels seus plans. Nens protegits, dones empoderades, avis atesos, tots regalimant benestar.. No hi són, de moment, els ajuntaments, potser per tal que no se’ls acusi de vulnerar les burocràtiques minúcies legals, que ja sabem que aquí els jutges filen molt prim. De manera que cedeixen a les institucions grans que, per dir-ho així, comencin la campanya “per delegació”. Total: que si els fem cas, ni que només sigui d’ara fins a finals de maig, podem viure la il·lusió d’un món endreçat, solidari, sostenible, afectuós amb els desvalguts i protector de la natura.
Però no és tan sols la propaganda, sinó tota l’activitat política la que es desplega per explicar, a cada municipi, els plans dels governs. D’una banda, activitat frenètica als carrers per deixar-los com una patena abans d’eleccions. De l’altra, anuncis diaris de tota mena de projectes: que si d’aquí a dos anys tindrem l’N-150 que semblarà un jardinet, que si viurem en una ciutat tan intel·ligent que ens aprovarà tots els exàmens, que si resoldrem els problemes de mobilitat gràcies als Next Generation…
I, és clar, tot embolcallat amb l’espectacle que ens ofereixen els candidats a la recerca de la notorietat que, egoistes com som, els escatimem avarament quan no hi ha campanya. Cartells a l’engròs i a la menuda pels carrers amb les seves millors cares i frases enginyoses, pluja de missatges a les xarxes, rodes de premsa, pactes, llistes…
És clar que podríem posar aigua al vi, i cada vegada que veiem una pàgina sencera de publicitat, un anunci de ràdio o televisió, tornar a recordar allò que diuen que preguntava l’escriptor Josep Pla: “I tot això qui ho paga?” I la resposta és tan senzilla que me la podria estalviar: vostè i jo! O, si fóssim perepunyetes, podríem obrir un full d’Excel per anar anotant totes les promeses, els pressupostos i els terminis anunciats, i llavors esperar a veure el seu grau de compliment. Però seria una veritable llàstima fer-ho ara mateix, i espatllar les esperances en què podem somiar durant unes setmanes.
De fet, podríem fer memòria d’aquell títol de Montserrat Roig publicat el 1991: “Digues que m’estimes encara que sigui mentida”, i passar-ne l’esperit a la política: “Digues què promets, encara que sigui mentida”.
