Joan Roma i Cunill
Vaig haver de llegir i rellegir dues vegades l’informe emès per l’Associació de Directors i Gerents de Serveis Socials, amb un resum increïble, inacceptable: 38 catalans moren cada dia esperant que els arribin les ajudes a la dependència.
Repeteixo, 38 persones cada dia moren sense haver rebut una ajuda demanada mesos o anys enrere.
Catalunya està a la cua d’Espanya en atenció a la dependència, fins al punt de tenir 69.770 persones en llista d’espera (2022), de les quals només un 27% havien estat estudiades, valorades i reconegudes. Aquí, tant hi entren les ajudes a residències, centres de dies o a cuidadors.
Aquestes xifres haurien de ser motiu d’exposició i valoració a cada sessió del Parlament de Catalunya, i motiu de mocions a tots i cadascun dels ajuntaments del país, i exigir menys despeses inútils en viatges, en delegacions a l’exterior, en polítiques d’anuncis i propaganda i més diners per a causes vitals.
És aquí on es veu la diferència entre polítiques de partits realment progressistes, d’autèntica esquerra, d’aquelles altres que s’omplen la boca de nacionalisme i crides a la independència i deixen abandonada la dependència. Persones a la recta final de la seva vida o amb problemes de mobilitat o discapacitat no reben l’atenció i l’ajuda que mereixen, davant la mirada de polítics, de govern, dedicats a les “seves coses”.
Les prioritats d’un govern s’han de centrar a resoldre les necessitats bàsiques. Totes les altres coses han de passar a un segon o tercer terme. Tots sabem que no hi ha diners per a tot. Sempre s’ha de prioritzar, fins i tot en aquells països i governs que gestionen l’abundància. Si allà s’ha de fer, oimés s’ha de fer aquí amb recursos més escassos.
I és cert que ens cal millorar el finançament. Catalunya ha de rebre més recursos de l’Estat, però abans de tot ha de fer una cura d’austeritat. Ha d’emprendre grans canvis i modificacions d’estructura per gastar molt menys en temes secundaris per recuperar diners i destinar-los a les causes principals.
L’estat de benestar requereix garantir suficient finançament per a educació, sanitat i benestar social. Coberts aquests sectors, s’ha d’atendre la resta, pensant en un país pròsper en treball i economia productiva. Si algú busca justificació a l’aprovació dels pressupostos per part del partit socialista, veurà els fonaments de la política social i productiva. Primer, s’ha de crear riquesa, per tal de repartir-la millor a continuació. D’aquí l’impuls a grans projectes de creació de llocs de treball i d’impuls a tota l’activitat del país.
I quan milloren els ingressos, s’ha de pensar en una adequada distribució, tenint en compte les principals necessitats. I no podem llegir impassibles com milers de persones esperen resolució a les seves peticions, i quan les tenen no hi ha cap garantia de rebre-les puntualment. Ni tan sols tenir la seguretat que en podran gaudir, ni que sigui per a un temps determinat. Molts ja no la rebran mai. Quin drama per a tots ells/elles, quina frustració i indignació per a tot el seu entorn.
Cada vegada tinc més clara la mediocritat i incapacitat d’aquest Govern per fer front als reptes del país. Queda clar que només amb un relleu d’altres persones i equips, demostradament efectius, podrem encarar la nova etapa amb eficàcia i determinació. No es pot allargar més el que avui exposem.
