Salvador Cristau Coll, bisbe de Terrassa
Quan una persona n’estima molt una altra, la mare, l’espòs, l’esposa, és habitual que li digui “ets la meva vida!” o bé “vida meva!”. Perquè l’amor i la vida van units, i l’autor de la vida és Déu, que és amor.
Ens preparem aquests dies per celebrar la mort i la resurrecció de Jesús, la seva Pasqua, és a dir, el triomf de la vida veritable. Aquest diumenge, la paraula de Déu destaca la fe en aquell que és el Senyor de la vida, perquè n’és l’autor i creador. Jesús ressuscita el seu amic Llàtzer i d’aquesta manera manifesta que la nostra vida, les vides de tots els homes i dones de tots els temps, venen d’Ell i s’encaminen cap a Ell. La nostra fe, la fe que hem rebut com un do, es fonamenta en l’amor que Déu ens té i que ens ha manifestat.
És veritat que sovint ens envaeixen els dubtes davant de tants patiments, tantes ferides, tantes víctimes innocents, quan ens trobem davant la mort de persones que estimem, quan veiem que la vida se’ns en va, mentre que aparentment Déu guarda silenci. Llavors sovint ens preguntem: estem sols en aquest món? Recordo les paraules del Papa Benet XVI en visitar el camp de concentració d’Auschwitz-Birkenau el 28 de maig de 2006, paraules que van ser un crit del seu cor adreçat a Déu: “Per què, Senyor, vas callar? Per què vas tolerar tot això?”, “Quantes preguntes se’ns imposen en aquest lloc! Sempre sorgeix de nou la pregunta: on era Déu aquells dies? Per què va romandre callat? Com va poder tolerar aquest excés de destrucció, aquest triomf del mal?”.
No deu ser potser que el nostre destí final és el no-res i el fracàs? Val la pena seguir lluitant si tot acaba en un sepulcre fred i silenciós? També la germana de Llàtzer, plena de dolor, va adreçar a Jesús unes paraules semblants: “Senyor, si haguéssiu estat aquí, el meu germà no s’hauria mort” (Jn 11,21).
Però, a la vegada, tot seguit va afegir: “Però fins i tot ara jo sé que Déu us concedirà tot el que li demaneu” (Jn 11,22). És a dir, ella confiava en Jesús, en la serva amistat. Ja abans l’evangelista havia insistit en la seva amistat amb Llàtzer i amb les seves germanes Marta i Maria quan diu que “Jesús estimava Marta, la seva germana i Llàtzer” (Jn 11, 5), perquè com diu el títol del llibre d’un teòleg famós “només l’amor és digne de fe”(Hans Urs Von Balthasar).
La resurrecció de Llàtzer, a l’evangeli d’avui, és la resposta de Déu a les nostres preguntes: en les situacions de foscor de la nostra existència no estem sols. Hi ha una presència d’amor en qui existim, ens movem i som. Quan ens obrim a aquesta presència i ens deixem seduir per ella, que és el que significa tenir fe, som capaços de vèncer la mort. I l’Esperit suscita en nosaltres aquesta fe i confiança que, passi el que passi, el nostre destí és la vida.
Tot continuant el text evangèlic, Jesús va declarar solemnement a Marta: “Jo soc la resurrecció i la vida: el qui creu en mi, encara que hagi mort, viurà; i el qui és viu i creu en mi, no morirà per sempre”. I va afegir: “Creus això?” (Jn 11, 25-26). Una pregunta que Jesús ens adreça a cadascun de nosaltres; una pregunta que certament ens supera, que supera la nostra capacitat de comprendre, i ens demana abandonar-nos-hi, com ell es va abandonar al Pare.
La resposta de Marta és exemplar: “Sí, Senyor, jo crec que tu ets el Messies, el Fill de Déu, el que havia de venir al món” (Jn 11, 27). Sí, Senyor! També nosaltres creiem, malgrat els nostres dubtes i les nostres foscors; creiem en tu, perquè tu tens paraules de vida eterna i perquè sabem que tu ens estimes. Volem creure en tu, que ens dones una esperança segura de vida més enllà de la vida, de vida autèntica i plena, perquè l’amor que ens has manifestat és veritablement digne de fe.
