L’auditori de La Factoria Cultural de Terrassa va tornar a viure –dissabte passat– una nit de somni plaent. La companyia Acosta Danza, de Cuba i liderada per l’estrella del ballet internacional Carlos Acosta, va oferir “Spectrum”, un espectacle de dansa moderna i contemporània que ens va deixar fascinats per la seva qualitat i nivell artístic. El conjunt de ballarins s’hi va deixar la pell en la interpretació de cada una de les peces que van arribar molt vitalistes i emotives.
L’espectacle de dansa d’Acosta Danza va desplegar una gran pantalla a la vida per observar com l’ésser humà es relaciona amb el món exterior i interior en funció del seu entorn i de les seves circumstàncies. La primera finestra es va obrir amb “Alrededor no hay nada”, del coreògraf Goyo Montero, en la que els ballarins dansen sobre la veu de poemes de Vinicius de Moraes i Joaquín Sabina que reciten els mateixos autors.
La peça va ser una dansa poètica en tota regla. Cada vers recitat per Moraes i Sabina es veia reflectit a escena amb el moviment del ballarí. Versos i ball anaven a una. Si Sabina parlava de l’home, de la soledat, de l’amor, de les seves pors, de la seva disconformitat i decepció, i de tantes altres coses, allí estaven els ballarins, amb el bombí negre, per expressar el missatge amb tot el seu cos.
Un instant de l’espectacle a La FACT / ARNAU ALCALÀ
“Alrededor no hay nada”, que dona títol a un poema del cantautor espanyol, va captivar al públic i se’l va guanyar. Les següents pantalles ens van endinsar en dos duets, “Fauno”, i “Nosotros”, que parlava de l’amor, del desamor. “Fauno”, de Sidi Larbi Cherbouki, amb música de Debussy, ens va remetre a una dansa neoclàssica, intimista, subtil, càlida; mentre que “Nosotros”, de Raul Reinoso, amb música de J.V. Gavilondo, va ser tot el contrari; molt més expressiva, real i passional.
En aquestes pantalles també es va obrir una finestra cap a la funció del ballarí de la seva tasca interpretativa. “Performance”, de Micaela Taylor, porta als intèrprets als límit de les seves forces, fent que ballin i s’interrelacionen de totes les maneres possibles. Aquí, els ballarins exploren tot moviment, des del més lliure al més robotitzat, fins a arribar a sobrevolar en l’espai i caure en l’esgotament sobre el terra. En alguns moments, ens va recordar aquells “Tiempos modernos” de Charles Chaplin, al peu d’una cadena de producció que el superava.
Però tot esforç demana a crits una recompensa. I els protagonistes d’aquest gran espectacle també la varen tenir gaudint i fer-nos gaudir amb “De punta a cabo”, on ens van obrir una pantalla, la darrera, cap al seu país natal que és Cuba, i les seves arrels, a través d’un ball festiu, acolorit i distès. L’espectacle va ser rodó perquè varen veure coreografies diverses, amb molt d’enginy i fantasia, i totes defensades amb un rigor i una tècnica exquisida. La formació va agrair que el públic es resistís a abandonar la sala i va aplaudir al respectable, estirat al terra de l’escenari, fins que va caure el teló.
La nit d’“Spectrum” va ser màgica.
