[Per Joel Codina]
El tòtem i prestigiós pianista Monty Alexander en la cloenda. Permeti que no segueixi un ordre canònic, però sóc amant del bo i el divertit. I per tant, voldria col·locar la primera espasa en un dels llocs que penso que toca i que es mereix un “sideman” de la seva envergadura i bagatge.
Monty Alexander arribava a Terrassa en un format de trio i preguntat sobre quina seria la proposta que exhibiria al Festival, dies abans m’explicava que actualment el trio és una orquestra completa per a ell i que volia oferir una experiència edificant, inspiradora i alegre. I el cert és que amb la posada a escena del “Concierto de Aranjuez” del mestre Joaquín Rodrigo a l’inici del segon set, i rememorant el magne treball de Miles Davis a “Scketches of Spain”, Alexander començava a destil·lar l’edificant, inspiradora i alegre actuació.
No és que la primera part del seu concert total, que va allargar sense cap problema en més de dues hores, no estigués bé o fes alguna cosa que no agrades. Però sí que la proposta del primer set va anar caminant pesarosa i atzarosament per anar a revisitar peces pròpies o del seu apreciat amic i vibrafonista Milt Jackson. Alexander va visitar al pianista John Lewis i també l’apreciada “Never Let Me Go”, de Jay Livingston i Ray Evans, i que havia cantat més d’una vegada Nat King Cole, qui Alexander va veure en directe a Jamaica l’any 1956 i del qual se sent molt influenciat.
El pianista jamaicà, precedit de la seva fama, també és cert que va arribar al amb un punt d’estrella i amb algunes frivolitats i una actitud un xic pujada de to, que de mica en mica va anar aparcant, però sí que les va denotar en el seu inici i final.
El pianista Monty Alexander tanca el 42è festival de Jazz / ARNAU ALCALÀ DURAN
El concert a trets generals va ser exquisit, si bé és cert que Alexander mantenia el seu trio a ratlla pràcticament a cada instant, marcant quan i com volia que entressin o s’esplaiessin els seus músics, però a grans trets va donar la percepció de voler deixar molt clar que el protagonista era ell i el seu combo toca per a ell. Així i tot, m’agradaria destacar molt altament la bateria de Jason Browne amb una contundència i finesa preciosa, un músic elegantíssim amb molts recursos, disciplinat i creatiu que seria fantàstic poder veure amb altres registres i propostes.
Alexander va fer un concert ple de girs i picadetes d’ullet, entronitzant al Doctor No, 007 i la Pantera Rosa en un primer terme. Durant la primera hora del segon set, Alexander va fer els regals de la nit, com si de la Nit de Reis és tractes i va encadenar tres peces que han de ser guardades per a tots els qui feien Sold Out a la Nova Jazz Cava, “Redemption Song”, “No Woman no Cry” (ambdues de Bob Marley i que va posar una mica de Calipso al cos), així com “David Danced Before the Lord”, de Duke Ellington, totes tres magistrals, oferint el que el públic més anhelava (encara que la cava era plena de fervents seguidors del pianista jamaicà als quals ja els semblava bé tot el que fins aquell moment havia sonat).
La cirereta de la nit la va col·locar amb la interpretació de “King Tubby the Rockers Uptown”, d’Augustus Pablo, tota una declaració dels orígens i les veus que mana la musicalitat més sincera del pianista jamaicà i que va fer les delícies del respectable, corejant, cantant i inclús improvisant durant pràcticament tota la cançó.
Monty Alexander és un dels pocs sidemans més prestigiosos que van quedant en l’ escena jazzística actual, paga la pena sempre, sempre, sempre que un tingui l’oportunitat de veure’l en directe. El concert de Terrassa va tenir un inici un punt atzarós i un final un xic extravagant on la companya d’Alexander va pujar a cantar amb ell, tots dos asseguts al piano, realitzant un final de festa més desenfadat.
Qui va tenir l’oportunitat de ser-hi, que retingui sobretot un segon set ric, inclús on en moments va aconseguir traslladar un concert edificant, inspirador i alegre. I és que Alexander va començar suggerint una edificant proposta, que la va anar inspirant de la mà d’estils com el reggae i el calipso. I la va acabar alegrant-la amb l’amor.
Perquè… A qui no li alegra una bona dosi d’amor, encara que sigui un xic ensucrat?
