Marcel Taló i Montse Cuyàs són els coordinadors del nou número de la revista “Terme”, que edita el Centre d’Estudis Històric de terrassa (CEHT). Sostenen que cal buscar un equilibri “entre la protesta i la proposta” i trenquen alguns mites sobre el patrimoni. De fet, el patrimoni: neix o s’hi converteix? Aquest és l’eix temàtic de la “Terme” , en la que hi escriuen una trentena de col·laboradors. Es pot adquirir a les llibreries La Temerària i Synusia i a la seu de l’Arxiu Comarcal.
Quins són els reptes del patrimoni ara, a març de 2023? Transitar d’un paradigma conservacionista a un que integri millor els canvis. Què conservar per conservar, és acumular; tot entenent què s’ha abusat d’una certa tendència conservacionista del patrimoni com si fos una finestra immutable i perenne al passat. Crec que hem de tendir a no tenir tanta por als canvis del patrimoni. Això no vol dir ser acrític amb les males pràctiques o usos que es facin. Però sí pensar en quins usos se’n fan. Cal un present més humil. El patrimoni és allò que hem de deixar com a llegat. Passat i futur.
Durant el segle XX ens vam carregar molt de patrimoni d’acord amb idees higienistes, com les murades a Barcelona… Ha passat a Terrassa? A la revista en parlen Anna Vila, Òscar Monterde i Pere Vidal. Hi ha dos grans moments de destrucció de patrimoni material a Terrassa, al llarg del segle XX. El primer és la Guerra Civil, en la qual es destrueix patrimoni religiós, en gran manera documental, amb una crema de llibres eclesiàstics molt important. I llavors als anys 70, arran de la crisi del tèxtil i una certa reconversió de l’economia cap als serveis. I també vers l’especulació immobiliària, carregant-se patrimoni per construir pisos. En alguns succeeix, com en el desaparegut Grup Torrella Escolar, vora l’estació d’FGC. Però en altres casos s’aconsegueix aturar, com el Magatzem Farnés (l’Arxiu Tobella).
Podríem dir que a Terrassa es va fer bé? Què suposa ubicar un Viena a l’edifici de la Sociedad General de Electricidad? És un debat pendent. La revista “Terme” vol posar-ho sobre la taula, doncs nosaltres tampoc no tenim una idea clara. Monterde parla al seu article de la societat civil, del Grup d’Arquitectes (GAT), i de les xerrades i manifestacions… Van assolir la conservació de la fàbrica Aymerich i Jover, que és un equipament que ha mantingut un ús constant al llarg del temps i ha mantingut l’esperit inicial. També és cert que hi ha la polèmica dels usos. Hi ha gent que ho veu bé, d’altres una aberració.
Cuyàs i Talò, a la Plaça Vella / ALBERTO TALLÓN
No es podria mantenir tot i llestos? Hi ha molts d’elements que estan caient. Perquè les institucions no tenen la manera ni els recursos econòmics. Així que està bé fer una tria. Per exemple: amb el patrimoni documental com amb el fotogràfic, cal fer una tria i una eliminació. Sona contundent, perquè eliminem documentació. Però és que per poder conservar i difondre-ho, ho hem de limitar a una part. I amb el patrimoni arquitectònic, perquè és el mateix.
La idea de patrimoni ha canviat? Totalment. El que s’entenia per patrimoni fa 100 anys, és molt diferent del d’ara. És una categoria relativa, no absoluta. Es pot veure fàcilment amb les esglésies de Sant Pere. Fa 500 anys, la meitat del conjunt es desmunta per poder construir el pont de Sant Pere perquè és molt més útil tenir un pont que moltes esglésies. Avui dia, en canvi, privilegiaríem conservar unes esglésies que són un vestigi, que no pas fer servir les pedres per empedrar un carrer o posar-les a un pont. No és perquè ara haguem descobert que les pedres són més màgiques, sinó perquè ha canviat el que entenem per patrimoni.
Per què fem aquesta evolució? Passa amb el romanticisme. Arriba un moment de la història en què el patrimoni passa a ser els vestigis de la nació. Els fòssils que acrediten l’existència d’una nació passada. Passa a tenir una significació més enllà del valor històric. Comença a ser simbòlic, polític… Les parròquies de Sant Pere passen de ser un lloc on batejar el teu fill a què, anys després, esdevenguin el fil conductor de la Seu d’Ègara de fa mil anys.
Llavors és el moment en què diem “d’acord, s’ha de preservar”… No és un clic automàtic. Nosaltres avui fem aquesta revista, però no vol dir que demà una immobiliària no compri el Castell Cartoixa i el foti a terra. Les coses no són automàtiques.
Hem romantitzat el passat en excés? Sí. Per exemple: les xemeneies. Què estan molt bé i que parlen molt de la història de la nostra ciutat. Però només tinguis una xemeneia restaurada, ja fa que el metre quadrat dels edificis del costat s’encareixi.
Presentació de la revista Terme, divendres passat / ALBERTO TALLÓN
O sigui que el patrimoni gentrifica? És més: el preu més car històricament és l’entorn de la Masia Freixa. I si no, el passeig del conte d’Ègara. No tot el patrimoni ho fa, sinó un determinat..
Barcelona ha museïtzat algunes cases del Bon Pastor. Aquí a Terrassa tenim la renglera de cases de Cal Mauri. Està prou treballada la memòria de la classe obrera? La memòria material, no. La documental, sí. La interpretació històrica des d’una perspectiva obrera, sí. A bastament, des del mateix CEHT. Però de material, poc. Disposem d’un gran patrimoni modernista, però és eminentment burgès. Amb l’única excepció de les cases barates de Cal Mauri, que són prèvies al modernisme. Recuperar el patrimoni obrer no és recuperar les fàbriques. Els obrers hi anaven a patir. No és un espai idíl·lic, l’arcàdia obrera. I segurament tampoc les cases… Però a la presentació va sortir aquest debat.
Parlem de la Fira Modernista: hi ha un desequilibri en la representació de la classe burgesa i la classe obrera? Val a dir que no ho tractem a la revista. Però a la presentació, un dels assistents va oferir una perspectiva crítica, dient que hi ha una concepció superficial del patrimoni. I qüestionant què, efectivament, la burgesia estigués sobrerepresentada i el món obrer infrarepresentat.
Les olors, la parla, allò que en diem “immaterial”… És patrimoni de segona divisió? Hem anat ampliant el concepte, que fins ara era limitat. I s’ha ampliat amb la gastronomia, la música, els entorns naturals…
És el Viandox patrimoni? Almenys sentimental? Potser no cal dir-li patrimoni. Ara bé, això no vol dir que no sigui pas molt emblemàtic. Però potser no cal convertir-ho tot en patrimoni. És com el boom dels frànkfurts a Terrassa a partir dels anys 60. Són patrimoni?
Mmm… Els sentiments, són patrimoni immaterial? No ens ho havíem plantejat. Suposem que no. En tot cas serien patrimoni particular de cadascú, però no té per què ser compartir per la resta de la ciutat. El mot “patrimoni” ve de pater. Allò que heretes de ton pare. O de les generacions passades. Però caldria distingir entre l’herència col·lectiva i la individual. Un exemple, les esglésies de Sant Pere ens emocionen com a terrassencs, però no perquè sigui cosa de família. Ser del Barça és patrimoni? Messi és patrimoni?
