Dolors Álvarez del Castillo, professora i investigadora de l’ESEIAAT de la UPC
Fa uns dies, en aquest mateix diari, llegia un article del meu company Álvaro Luna, professor i investigador de l’ESEIAAT (UPC), en què posava de manifest la feblesa d’Europa des del punt de vista energètic i els desafiaments que això suposa.
Ben entrat el segle XXI, són molts els reptes a què s’enfronta Europa, i per encarar-los és necessari, entre d’altres, canviar el nostre model de producció. Des de la Revolució Industrial el model productiu s’ha basat a extreure, produir, consumir i llençar, una cadena lineal de processos que ja està topant amb els límits ecològics del planeta. És necessari un canvi i avançar ràpidament cap a un model circular i sostenible en què es faci un ús eficient dels recursos materials i energètics.
Aquest model, conegut com a economia circular, es fonamenta en tres principis bàsics segons la Fundació Ellen Macarthur: l’eliminació dels residus i de la contaminació en produir, la circulació de productes i materials, i la regeneració de la natura.
Per avançar cap a aquest model econòmic, cal repensar els productes des de la seva concepció. Així, els productes i serveis han de ser dissenyats de forma que presentin el menor impacte ambiental al llarg de tota la seva vida, puguin ser reparats i reutilitzats allargant així la seva vida útil i, un cop convertits en residus, es puguin recuperar els materials i components que els conformen o recuperar-ne energia.
El reciclatge de residus per a la recuperació de materials és un dels temes cabdals per a la indústria europea, preocupada per tenir un accés fiable i sense problemes a determinades matèries primeres que són crítiques per al creixement econòmic. Per abordar aquesta preocupació, la Comissió Europea publica per primera vegada l’any 2011 una llista de matèries primeres crítiques (MPC) que fins a la data ha estat revisada cada tres anys. Es tracta de matèries primeres necessàries per a la producció d’una àmplia gamma de béns usats tant en la vida quotidiana com en la fabricació de components d’aplicacions tecnològiques, i de les quals Europa és fortament dependent. Tot i que la publicació d’aquest llistat pretén, entre d’altres, estimular la producció de MPC mitjançant el reciclatge i la recuperació, segons dades publicades per la mateixa Unió Europea, el 2020 solament un 10% de la demanda de materials processats va ser coberta per materials reciclats, fet que implica que l’economia europea encara és en gran part lineal i molt dependent de les matèries primeres procedents de països extracomunitaris.
Per abordar amb èxit aquesta manca de circularitat, és necessari el desenvolupament de nous processos químics, o vells processos reformulats, que obren noves vies de recuperació i reciclatge. Fins fa ben poc, les resines epoxi de les pales dels aerogeneradors no es podien reciclar i s’acumulaven en abocadors. Ara, una empresa danesa ha desenvolupat un procés químic que en permetrà el reciclatge. No és un cas aïllat: contínuament sorgeixen nous processos químics que faciliten la recuperació, sigui la recuperació del liti de les bateries, el reciclatge químic de plaques solars o la desvulcanització de pneumàtics vells. En un model econòmic circular, els residus es converteixen en recursos.
Així, l’economia circular es refereix al reciclatge de materials, però també es refereix al disseny de processos respectuosos amb el medi i sobretot més eficients des del punt de vista energètic i material, a la producció d’acer o de ciment de baixes emissions, a la producció d’hidrogen verd o d’etilè renovable, a la fabricació de nous materials lleugers i biodegradables fets a partir de recursos no fòssils o a partir de residus… També al darrere de tots aquests exemples hi ha implicades reaccions i processos diversos en què la química i l’enginyeria química juguen un paper fonamental.
El 1966, Kenneth E. Boulding, economista i científic nord-americà, es referia a la Terra com “la nau espacial Terra”, indicant així que els recursos del planeta són tan limitats com els recursos dels quals disposa un astronauta a la seva nau espacial. El 2020, cinquanta-quatre anys més tard, el Pla d’Acció per a l’Economia Circular de la Unió Europa, comença dient: “Sols tenim una Terra, però el 2050 el consum mundial serà equivalent al de tres planetes”. Ja no ens podem permetre ajornar més el canvi de model productiu. Europa s’enfronta a diversos reptes que hauran de ser entomats des del punt de vista interdisciplinari i l’enginyeria química té un paper fonamental en el desenvolupament i aplicació de solucions que, atenint-nos als tres principis bàsics de l’economia circular, han de ser el motor del canvi.
En molts aspectes, l’economia circular avançarà de la mà de nous processos químics i biotecnològics o no avançarà.
