Salvador Cardús i Ros
Carles Moreno, un francès nascut a Colòmbia, urbanista i professor de la Universitat de París, és el creador del concepte “la ciutat dels quinze minuts”: cal regenerar la vida de les ciutats per fer-les més tolerants, igualitàries i de proximitat.
Ciutats de quinze minuts, i territoris de trenta. I la pregunta òbvia és aquesta: és Terrassa una ciutat de quinze minuts?
He de dir que tot i la força de la idea i l’atractiu de com s’expressa, no és que em sembli utòpica -que això ja estaria bé, perquè apuntaria a la recerca d’un ideal-, sinó que em sembla confusa i contradictòria. És a dir, un d’aquells casos en què no es tenen en compte les conseqüències no volgudes d’una aparent bona intenció o, per dir-ho a l’antiga, un cas d’aquells en què les bones intencions empedren l’infern.
Naturalment, no és que no em sembli bé que ho poguéssim tenir tot a quinze minuts. Però és que una ciutat que afavorís els quinze minuts, involuntàriament, deixaria fora els ciutadans dels trenta o els quaranta minuts. Només per observar allò més obvi: no tothom pot tenir un hospital a quinze minuts de casa, o la universitat, o un equipament cultural de primera magnitud, ni una indústria mitjana. Ni hi volem una sala de festa sorollosa. De fet, la lògica dels darrers temps ha estat expulsar els grans equipaments i allunyar-los dels centres urbans. Hi pot haver un supermercat mitjà -no diguem gran- en un centre d’on se n’expulsen els vehicles? Hi pot haver un equipament esportiu per a la competició? Tindrem una residència de gent gran a prop de la família? Quanta gent pot anar a treballar a quinze minuts de casa? Això dels quinze minuts sembla un model més aviat imaginat per a uns grups socials molt determinats, que poden treballar a casa, per a joves que estan bé de salut, per a una classe professional mitjana alta, i per a famílies que més que no pas fills que els poden enviar a un institut a les kimbambes, només tenen gossos per portar a passejar.
De fet, la Terrassa dels quinze minuts és la Terrassa dels barris, la Terrassa invertebrada que ja coneixíem de fa anys, però que es volia integrar al conjunt urbà per evitar qualitats de vida i discriminacions diverses, per evitar guetos, per evitar que des de determinats barris s’hagués de “baixar a Terrassa”. Es tracta d’això? De fet, la Terrassa actual més aviat afegeix temps als quinze minuts de Carlos Moreno. La que posa obstacles a la mobilitat. La Terrassa que encara es vol fer créixer en població, afegeix distància. Tanta, que potser aviat ens passarà -si no és ja un fet- que els qui poden, s’escapen de les ciutats ni que sigui pagant el preu del temps i la distància. On carai viuen els que defensen aquests models de ciutat?
No discuteixo pas que tenir a prop els millors serveis no sigui un gran avantatge. Però, quants terrassencs poden, o podrien, beneficiar-se d’una Terrassa dels quinze minuts? Què en fem de la Universitat Autònoma, de l’Hospital de Terrassa, dels Jutjats, del polígon dels Bellots o dels nous projectes de barris com Can Bosch? Com gestionarem els preus dels habitatges del qui voldran viure a la ciutat dels quinze minuts? N’hi haurà prou amb una xarxa de transport públic? Massa incògnites només en quinze minuts!
