Un dels “leitmotivs” del programa “Crims”, és explicar històries, no resoldre casos. Ho explica el seu cap visible, el periodista Carles Porta, en el pròleg del llibre “La noia de Portbou”. En aquest cas, però, la investigació d’aquest fet, si no ha ajudat a resoldre l’entrellat totalment, sí que ha possibilitat que es desvelés la identitat de la noia que, un dia de setembre de 1990, va aparèixer penjada d’un pi a aquesta localitat de l’Empordà. La primera part del programa sobre aquest assumpte es pot veure aquí.
Les autores, Anna Punsí i Marta Freixanet, periodistes de les productores del programa, Goroka i True Crime Factory, van passar per l’Ateneu Terrassenc per parlar d’aquest llibre, que fa un recorregut minuciós per tot allò que envolta un cas pendent del seu final. “El llibre ens dona la possibilitat de no tenir límit d’espai perquè tant a la ràdio com a la televisió estem lligats a un temps concret”, diu Freixanet. I afegeix que “al llibre teníem la possibilitat d’explicar com treballem nosaltres, moltes més anècdotes i molts més detalls”. Punsí apunta que en el paper, es pot plasmar “tot allò que havia quedat al marge, sobretot les emocions” i considera que “va estar bé per tancar el cercle, tot i que encara ens queda per saber”.
L’Evi, la noia de Portbou, va marxar de casa de la seva germana a Florència i, unes vint hores més tard, la van trobar morta. Allò que va passar entre aquest espai de temps, de moment, és la gran incògnita encara, si bé, gràcies a les investigacions de Punsí, Freixanet i tot l’equip de “Crims”, es va saber la seva identitat. En part va ser per casualitat, ja que una italiana de pas per Àustria, va veure el programa i, aquell cas, li recordava al d’una desapareguda de Lana, la localitat de la noia. La germana de l’Evi Anna Rauter, la Cristina, va confirmar, finalment, que la noia de Portbou era l’Evi.
Les dues periodistes gironines en un moment de la presentació a l’Ateneu Terrassenc / Alberto Tallón
Com s’inicia una investigació com aquesta? Freixanet explica que “el cas ja està investigat i el primer que busquem, en aquest cas, és un recull de premsa i què es va publicar i els periodistes que hi van estar més a sobre, saber qui va ser l’equip policial, el forense o el jutge per parlar amb ells a veure què recorden”. A més, se cerquen imatges d’arxiu de la televisió, ja que pels programes d’aquest mitjà, són necessaris.
Punsí reforça aquestes paraules comentant que “busquem elements que puguin tenir una imatge simbòlica i en el cas de Port Bou ho teníem, el pi, l’estació, el poble, però has de mirar que funcioni bé” i en aquesta investigació va ser cabdal “quan la Marta li ensenya les fotos al forense i gira la seva idea inicial i passa de suïcidi a homicidi i això dona un impuls al cas”.
Seria possible que un cas com aquest s’allargués tant amb el temps, tenint en compte els avenços en matèria d’investigació? Punsí creu que no. “Hi ha casos de persones desaparegudes a tot arreu que han passat molts anys i no s’han trobat, i actualment també i també hi ha cadàvers o restes que han aparegut i que estan pendents d’identificar”, assenyala. “Tot i que els avenços són evidents i les bases de dades funcionen millor i la tecnologia és molt evident que ha evolucionat, malgrat tot, continuen havent-hi molts exemples en què la coordinació ha tornat a fallar”, aporta.
Sosté que, si en un primer moment, la hipòtesi d’un homicidi hagués agafat més força, potser tot hauria canviat “pel tipus de proves que haurien buscat”, i pels interrogatoris que s’haurien fet. En aquest cas, les teories de què va passar han estat variades. En la investigació es decanten per alguna o es mantenen al marge?
Punsí admet que amb “La noia de Portbou” ha canviat molt d’opinió i “depèn d’amb qui parlis, si ets més influenciable o menys o si t’ho expliquen amb més o menys vehemència”. Freixanet assegura que “quan em fixo en les dues hipòtesis, mai tinc prou arguments per defensar-se una sòlidament”.
“És donar voltes sobre el mateix sense arribar enlloc i ens haurem de quedar amb la incògnita de què va passar, amb l’esperança que algun dia es pugui saber” la veritat, subratlla la periodista de Bescanó. I Punsí diu que “trobo rocambolesc la teoria que la van matar, però el suïcidi tampoc quadra pel que diu la família” de la manera com era l’Evi. La segona part del programa sobre aquest cas es pot veure aquí.
Portada del llibre sobre un dels casos més enigmàtics que ha ofert “Crims”
La germana de l’Evi encara té esperances de saber què va passar durant les vint hores sense llum i de foscor. “Té ganes de saber què va passar per acabar de respondre tots els interrogants que tenia, que són molts més ara que abans, perquè ha resolt una part, però ara té més informació i té més preguntes”, admet Freixanet, que també aporta que la Cristina “veu que tot va molt a poc a poc” i tot i els compromisos de la fiscalia italiana, el temps passa sense respostes. “Si la investigació només s’ha basat en les entrevistes que hem fet i no ha fet un pas més, no arribaran enlloc”, apunta Punsí.
Els casos que no estan resolts donen més morbo als oients o espectadors, com és aquest de Portbou, o el de l’Helena Jubany? Freixanet opina que “no és morbositat, és un interrogant, i quan hi ha un interrogant, el vols resoldre” i també creu que es tracta “simplement de la naturalesa humana, de voler que les coses tinguin una explicació”. Punsí agrega que “a la gent la indigna molt la sensació d’impunitat”. La segona part del programa sobre l’Evi es pot visionar aquí.
On pot raure l’èxit de “Crims”? Segons Freixanet, pot estar que “a tots ens agrada que ens expliquin històries i més si estan ben explicades i són les coses que passen a la nostra societat”. Punsí afirma que “passen dues coses, una és aquesta curiositat pel mal i després hi ha una part que és que a la gent li interessa tot el que són investigacions policials”. La seva companya també ho atribueix a què “es mitifiquen les pel·lícules” i que “li pot passar al teu veí o al poble del costat i que allò els hi podria passar a ells”.
Punsí també assenyala que “la televisió té un poder d’atracció brutal” i quan el programa només es feia a la ràdio no era tan i el mateix Porta “no s’ho esperava i ha superat les expectatives”. La periodista de Vilafant defineix els programes com “petites pel·lícules” i diu que “a vegades es pot pensar que fa cosa que fem entreteniment amb casos com aquests, però la gent mira pel·lícules o documentals de temes molt tràgics” i, a més, creu que “és fàcil empatitzar amb aquestes històries”.
Freixanet és de l’opinió que “és més macabre amagar-ho perquè forma part de la realitat i no tindria sentit” no tractar aquestes temàtiques. Punsí recorda que casos com aquests tenen una taxa de 0,6 per cada 100.000 habitants, que és molt menys que a països nòrdics “en els quals ens emmirallem, que estan per sobre de la mitjana”.
