Si Manhattan tenia els seus Five Points, amb diferents bandes cada carreró, Terrassa va tenir la Plaça Vella.
Un temps anomenada la “Plaça dels pijos” per la gent dels barris perifèrics, la Plaça Vella no tenia pas cinc cantonades (com Nova York) sinó quatre. I és que els parterres i la circulació de cotxes la dividia d’una manera que, qui no l’ha vista, no l’imagina.
Cantonada de la Font Vella. Cantonada de l’Església, on entraven i sortien gent de missa s’hi trobava la casa parroquial. Cantonada del Grinzing (antic Las Vegas), dels “pijos”, amb motos més bones aparcades. I finalment, cantonada del Mesón de los Arcos.
“Tant el Mesón com la Vella eren el punt de trobada i va ser l’embrió de la majoria de les nostres bandes”, explica Toni Grau, “Xungui”, històric membre de bandes dels 80 com Ándele i La Línia.
Per això, serà a l’edifici de la façana del Mesón (on ara s’ubica el centre Carla Nogués), on el proper 29 d’abril s’ubicarà una placa d’homenatge als músics del que ja en els 80 es va anomenar “La Moguda Rock Terrassa”.
La plaça vella, davant el mesón / ARXIU DIARI DE TERRASSA
“Tocàvem a la plaça, davant del Mesón”, afegeix Xungui. De fet, allà es barregen tot tipus de tribus urbanes. Rockabilis, punks, heavys, rockers… “Nosaltres érem, una mica més underground, érem admiradors de la Velvet”, recorda Xungui. “Però totes les tribus convivíem molt bé! Si hi havia un festival i a algun grup li fallava un músic, doncs s’hi posava el d’un altre”, prossegueix.
L’amfiteatre del Sant Jordi
Sovint, els concerts tenien lloc a l’amfiteatre -ara inutilitzat- del parc de Sant Jordi. Les cròniques de l’època de Diari de Terrassa, signades per Pere Soler, així ho mostren.
Hi actuaren bandes com ADN, potser la que més renom va adquirir a l’Estat espanyol. Un dels membres, Juan Feria, reconeixia divertit que a l’inici de tot tan sols tenia 16 o 17 anys i que no sempre el deixaven anar sol als llocs, sinó acompanyat per algú més gran. “Érem molt joves, jo tenia 20 anys”, afegeix Xungui. I Pep Celdran remata: “Jo llavors tenia 15 anys,. però no et pensis! Els que cantaven només tindrien dos o tres anys més!”.
També rememorava el parc de Sant Jordi, aquesta setmana a xarxes socials, Antonio López Brocal: “L’any 1987 es va constituir la coordinadora de rock. I els dissabtes pel matí, amb una ressaca de cal deu, les bandes s’ajuntàven al bar del parc de Sant Jordi. Després es van traslladar a la Baumann i feien molts concerts i actes, amb el suport del Pere Soler”.
ADN en concert a l’amfiteatre del parc Sant Jordi / Cristóbal Castro – Arxiu Diari de Terrassa
Un altre escenari iniciàtic de concerts va ser el Casino del Comerç, el gran casal avui tancat en ple carrer de Sant Pere. “Allà hi vam tocar molt”, recorda Xungui, qui als 90 passaria a ser guitarrista de Cap de Trons. És en aquesta època quan, amb motiu de la guerra dels Balcans, vam fer un festival de concerts per sufragar l’enviament d’una ambulància”.
Igualment, Pep Celdran recorda anar de ruta de concerts per bars com el Jardín (anys després rebatejat com a Viñeta, a Ca n’Anglada, que encara existeix. “També es feia música a La villa Strangiatto, que estava a Ca n’Anglada; al 666, a l’Skorpions, a la discoteca Flight…”, recorda.
Uns anys en que també es va fomentar un intercanvi amb bandes de Londres, Paco “Greixonera” com a intermediari. El concurs de maquetes “Connexió Terrassa”. Un estil musical que també es va anomenar, molt gràficament, “Rock after-tèxtil”.
Poca politització
El que la majoria de consultats coincideixen és que no era un moviment explícitament polititzat. “No era massa contestari. Les lletres parlaven de sexe, de la vida, de drogues…”, enraona Xungui.
Celdran afegeix: “No es parlava de política. Els ‘grisos’ feia poc que havien desaparegut. I en l’àmbit familiar patíem molta repressió”, sosté. “Percebíem la figura del pare com a repressora. Amb la distància dels anys, crec que sortir de festa ja era contestari en sí mateix; era trencar motllos i també sortir de la repressió”, explica.
Per contra, les drogues hi van ser presents. “És un tema molt castigador, es veu clarament la inconsciència col·lectiva, semblava que s’havia de fer de tot i no vam prendre mesures”, explica Xavier Corral, guitarrista d’Esquizofrènia. De fet, se’n consumia a la pròpia Plaça Vella. Resulta sorprenent amb la plaça per a vianants, amb la canalla jugant amb la pilota i pares i mares asseguts a les terrasses dels bars. Quasi inversemblant. “A veure, de vegades venien els antiavalots i feien batudes generals.I tot i que ara sembli estar ben vist, en aquell moment totes les tribus que estaven a l’exterior del Mesón estaven molt criminalitzades. Els punkis amb les crestes al cap, les litrones de cervesa… Se’ls tractava com uns apestats”, matisa Jaume Bofill, qui comença a freqüentar el Mesón just a principis dels 90 i que després seria activista del moviment okupa.
Festival Rock Socialet, l’any 1984 / ARXIU DIARI DE TERRASSA
Però també creu que hi havia certa permissivitat. “Avui en dia seria impossible! Suposo que estem en l’alliberament sexual dels 80, los Electroduendes i Ramoncín des de la Movida madrilenya… Que això passés entrava dins el context”, enraona.
Filla del mesón
Sònia Torrens és una de les filles dels amos del Mesón: Narcís i Griselda. Tot i que als 80 tenia 6 anys, no li manquen records d’aquella època d’infantesa. “Clar, dinava a una taula del Mesón, amb un dels meus germans. I després de tornada al cole”, recorda. “Ja amb 6 anys percebia que la gent era diferent”, diu. “No calia anar a Barcelona a veure els primers punks. Estaven sota de casa”, diu. Després, als 90, ella mateixa hi treballarà. “Allà s’hi ajuntaven els artistes, músics, poetes, fotògrafs, la gent de Diables”, recorda.
Festa de comiat del Mesón, amb Narcís i Griselda a la barra / Juan Antonio Albarral – Arxiu Diari de Terrassa
A més a més, “la Vella era el centre neuràlgic, d’una Terrassa grisa, que venia del franquisme”, diu. Els anys 90 porten la crisi econòmica d’una desindustrialització total. Les pintades anarquistes conquereixen les parets dels carrerons del centre. Independentistes de primera hora i gent de la cultura popular (Minyons, Diables, Castellers) freqüenten el Mesón… I les manifestacions okupes arrenquen sempre des dels “Five Points terrassenc”.
Fins que les obres de reforma de la Plaça Vella ho van uniformitzar tot. “Al principi van deixar tres bancs per seure-hi, mirant cap al Mesón. però després els van treure també”, afegeix Bofill.
I finalment, el Mesón tancava per jubilació l’any 2001. També va ser el tancament d’una època, que justament havia nascut en aquella quarta cantonada.
* A les 11 hores de demà diumenge s’inaugura l’exposició “Moguda Rock Terrassa 80’s“, a la sala de la segona planta del Museu Tèxtil
