Joan Boldú
La vida és una realitat entre dos buits, abans de néixer i després de la mort.
Aquesta realitat està plena de pauses de temps, vivències humanes de les més importants, les esperes. L’ésser humà viu esperant, no pot no esperar. Diu A. Machado per mitjà del seu “Juan de Mairena” que “vivir es devorar el tiempo; y, por muy trascendente que quiera ser nuestra espera, siempre serà espera de seguir esperando”. L’espera és un element bàsic de l’existència humana. El fet d’esperar manifesta la finitud humana, la nostra condició efímera, que ens recorda la nostra temporalitat, el temps vital que som. Exposa el filòsof alemany Hans Blumenberg a “Temps vital i temps còsmic” que l’ésser humà nasqué sense ser preguntat i ha de morir. A més, se les ha de veure amb la convicció que està perdut en l’espai i en el temps; la qual cosa fa que se senti com un episodi passatger entre la natalitat i la mortalitat.
Parlo en aquest article de l’espera a la nostra vida quotidiana, no de l’esperança. Penso, seguint la idea expressada en una entrevista per la filòsofa alemanya Andrea Köhler, autora del llibre “El temps regalat”, que hi ha relació entre l’espera i l’esperança, però que són diferents: l’espera, afirma, està encadenada a l’instant, i l’esperança, al futur. Desitgem que quelcom s’acabi per mitjà de l’espera, esperem que quelcom s’estableixi en el futur mitjançant l’esperança.
Esperar és un martiri; esperem i esperem constantment: la curació d’una greu malaltia, l’aniversari, el resultat d’un diagnòstic mèdic, la tornada del marit o del fill que està a la guerra, la trobada del familiar desaparegut, el menjar a les cues de la fam; esperem les respostes dels currículums enviats a empreses, les vacances, l’acabament de la jornada laboral, els resultats d’un examen; esperem a les oficines públiques, als bancs, a la sala d’espera del metge, al telèfon; esperem en els moments de transició: l’embaràs, la boda, l’adolescència, la jubilació, etc.
Saber esperar és un art. Amb l’espera creix la paciència i la lentitud, la qual sempre ha estat considerada un defecte. La moderna societat tecnològica està imposant la immediatesa i en el seu lloc apareixen, com ens mostren les xarxes socials, la impaciència i la pressa. Es diu que “el temps és or”. Paradoxalment, a mesura que la tecnologia s’esforça per eliminar el temps i les distàncies i abreujar els temps d’espera, augmenta la manca de temps, augmenten les cues i les llistes d’espera. No ens agrada esperar, potser perquè és una experiència vital ambivalent, alhora gratificant i angoixant, de presència i absència, de confiança i incertesa. L’espera pot esdevenir un temps de tedi i avorriment, però també un temps d’aprenentatge, un temps per al pensament, la reflexió i la creativitat.
És difícil saber aprofitar el nostre temps, ser el seu amo, ja que a les esferes del poder hi ha algú que té el control del nostre temps. El filòsof francès M. Foucault, a “Vigilar i castigar”, revela aquest poder dins de la presó. Els presos no són amos del seu temps. El mateix, diu, s’esdevé en tots els àmbits, ens controlen el temps del treball, de l’educació i aprenentatge, de l’oci, de la salut, del repòs, de la son, etc. Fer esperar és privilegi dels poderosos. Qui ens fa esperar gaudeix del seu poder sobre el nostre temps. “La metamorfosi”, de Franz Kafka, exemplificà a través d’una metàfora la construcció del temps mort d’una manera absurda en el si de la burocràcia. L’insecte en què es transforma Gregor Samsa, treballador d’una companyia d’assegurances, ha esdevingut el símbol de l’enorme poder que aquest temps mort –les enormes cues d’espera– té sobre la nostra vida.
