Ramon Bosch
La coneguda sentència de Samuel Johnson, “el patriotisme és l’últim refugi d’un canalla”, s’ha d’entendre no com una crítica al patriotisme, sinó com una crítica als canalles que manipulen el legítim sentiment d’amor a una terra en benefici propi.
I, des d’aquest punt de vista, aquesta frase defineix a la perfecció la manera de ser i la manera de fer de Fèlix Millet. Hi ha un acord tàcit de no parlar malament de la gent que mor, fins i tot es fa l’esforç de destacar les seves bones obres i d’oblidar-ne, ni que sigui temporalment, les malifetes. En el cas de Fèlix Millet això resulta francament difícil, perquè les va fer de l’alçada d’un campanar, perquè va exhibir una manca d’escrúpols olímpica i perquè tot el que va fer va afectar greument institucions que tots ens sentim nostres, com el Palau de la Música i l’Orfeó Català. Millet anava pels despatxos oficials apel·lant a la pàtria i, quan no aconseguia el resultat crematístic que esperava, es convertia en un energumen i acusava de mals catalans aquells que havien tingut la gosadia de no concedir-li el que havia vingut a demanar. Fa uns vint anys, vaig tenir la desgràcia de presenciar alguna d’aquestes escenetes directament.
I feia exactament el mateix amb els consellers del Consorci del Palau de la Música si li feien veure que els comptes que presentava no estaven prou ben detallats. La seva estratègia per distreure diners del Palau va ser sobradament explicada en el seu moment: els diners institucionals entraven pel consorci i anaven a parar a la fundació de l’Orfeó Català, que era la que gestionava l’activitat del recinte. En aquest trànsit, hi havia una part dels diners que no arribaven al seu destí, alguns anaven a parar a Convergència, la majoria a la butxaca de Millet i del seu soci, Montull, col·laborador necessari en totes aquestes operacions. Són coses sabudes, però que cal recordar i sobretot tenir sempre present que si Millet va poder robar va ser perquè alguns representants institucionals al Consorci del Palau tampoc no van saber fer bé la seva feina de supervisió i vigilància.
Tanmateix, crec que la figura de Millet demana una novel·la de l’estil d’“El impostor”, la que va dedicar Javier Cercas a la figura d’Enric Marco, que es va fer passar per víctima d’un camp de concentració sense haver-hi posat mai els peus i anava pels instituts de batxillerat explicant la seva experiència. Ens cal aquesta novel·la, una novel·la que expliqui la sordidesa d’aquells que, embolicats amb la bandera, s’omplen les butxaques de diner públic. Tants escriptors que tenim en aquest país –estic convençut que vivim en un país on hi ha més escriptors que lectors– i tan poc que s’escriu d’aquesta mena de temes. Preferim parlar de senyores que canten i de muntanyes que ballen perquè, això, ja se sap, no compromet a res ni ens fa perdre del tot la ingenuïtat. I no és perquè el cas Millet no ofereix prou situacions per bastir-la, aquesta novel·la. La meva preferida és la del banquet de noces de la seva filla, que es va celebrar al mateix Palau de la Música: el banquet el va pagar el Palau, però com que això no es podia saber, va fer que els consogres li paguessin la meitat de l’àpat i del lloguer de la sala per poder fer versemblant la comèdia que ell pagava l’altra meitat. Fins i tot amb el casament de la filla va ser capaç de fer negoci, en Millet. I és que quan hom deixa de banda els escrúpols, tot el camí és pla i de baixada.
