El darrer capítol de “Bojos per Molière”, emès dilluns al vespre (TV3), tanca una visita nostàlgica als anys 90 catalans. Efectiva, agradosa, però potser poc agosarada.
Una visita als 90 catalans que també son els 90 terrassencs (i vallesans). I és que la sèrie és va rodar en bona part a l’edifici de l’Institut del Teatre (a la Rasa). Els vestuaris, la biblioteca i algunes classes eren fàcils de reconèixer per qui hi hagi estudiat. Però són les escenes de la cafeteria la veritable icona terrassenca, en la que tanta gent ha passat pels fogons de Fàtima i Alfons, tants funcionaris de l’Ajuntament hi han esmorzat i tants d’espectadors del festival TNT han fet la cerveseta abans d’entrar al Teatre Alegria.
Ens les donàvem feliços amb la presència de Terrassa, però en l’esprint final, Sabadell hi ha tret el cap. No tant per les escenes que s’hi van rodar (al carrer de les Tres Creus i a la plaça Miquel Crusafont, al centre); sinó perquè una de les trames familiars s’hi ubica explícitament. I s’escolta mots com la Via Massagué i Sabadell. I s’hi veu un diploma de l’institut Sant Nicolau, on ha estudiat el fill protagonista.
Finalment, Sabadell pren protagonisme a la sèrie
Una autoficció del guionista de la sèrie, el sabadellenc Hèctor Lozano, que sembla que ens mostra la seva primera joventut.
I si sabadellencs tenim dos membres de l’elenc (Marc Balaguer i Elisabet Casanovas). De terrassenques n’hi ha Carme Pla, com a entusiasta professora de titelles; així com Teresa Sánchez, en diversos rols.
Cas apart del matadeperenc Pere Arquillué, que si inicialment es es va anunciar que tot just feia “una col·laboració”, té un personatge adult de pes, amb escenes rodades al bar Marsella, una sèrie que “ravaleja” (per Barcelona) sense dir-ho.
Es tanca ara la primera temporada, sense anunciar si tindrà continuació. Deixa una recerca de la nostàlgia, on els conflictes estan ja oblidats (la rebel·lia davant la “mili”) o quasi superats (l’acceptació de l’homosexualitat).
Només faltava una “mani” en contra de l’energia nuclear!