[Per Joel Codina]
L’avantguarda musical del panorama jazzístic actual va aterrar el passat dissabte a la Nova Jazz Cava en el seu 42è festival. Tutelat per les mans del pianista d’Utrecht, però establert als Estats Units des que tenia un any, Gerald Clayton arribava a la ciutat egarenca amb un únic concert en tot l’Estat i amb una proposta gens convencional.
El Museu d’Art de Los Ángeles va decidir fer-li l’encàrrec de realitzar una proposta en tribut al pintor, artista i activista Charles Wilbert White. No tinc gens clar quantes persones de les quals varen omplir absolutament la cava egarenca havent vist alguna vegada l’obra de White. Tampoc tinc gens clar quantes persones sabien ben bé que podrien trobar en l’actuació del quintet de Clayton.
Gerald Clayton, l’home dels mitjons taronja, ocupava l’escenari al tocar de les 22 hores, puntualíssim. El quintet d’or de l’avantguardisme jazz es disposava a fer explotar els cervells de tots els presents. Els acompanyants de Clayton per aquesta aventura i que són els titulars del projecte; White Cities. A musical Tribut to Charles White, és de luxe suprem, on tots i cadascun dels seus components brilla amb llum pròpia i gaudeix d’un reconeixement més que ampli i respectat del jazz actual. Marquis Hill a la trompeta, Logan Richardson al saxo, Jeff Parker a la guitarra i Joel Ross al vibràfon i la bateria, formen l’estratosfèric elenc de músics que crea art juntament amb Clayton.
Clayton, en una entrevista a “La Vanguardia”, havia expressat que “en la música de Mompou hi ha una espècie de senzillesa molt peculiar que no és gens fàcil d’aconseguir, hi ha molta profunditat i complexi”. I la nit es va convertir en aquest titular, un tribut a Charles White que es va gestar amb molta profunditat, complexitat però alhora vestida d’una gran senzillesa. Amb un únic set format de tres peces, Chicago, Nova York i Los Angeles van ser les escollides per la presentació del projecte, prop més d’una hora i quart sense cap tipus d’interrupció per donar vida a la revisió de l’obra del pintor Charles White que va viure en les tres ciutats les quals formen part de la suite de Clayton.
Gerald Clayton, a la Nova Jazz Cava / LLUÍS CLOTET
Fa just vint anys en una nit semblant a la del passat dissabte el sideman Wayne Shorter desplegava una nit de Festival memorable acompanyat de Danilo Perez, Brian Blade i John Patitucci. Dic això perquè, a escala creativa, la proposta de Clayton trasllada molt el mateix procés fet servir per Shorter aquella nit, salvant totes les distàncies estilístiques i musicals. Però si en la forma de creativitat, llibertat i conceptualització els cervells de Shorter i Clayton es van associar a Terrassa vint anys més tard.
Acompanyament de luxe
Si necessiten una mica més de referències els hi donaré; en el flanc esquerre de l’escenari Gerald Clayton convivia amb un òrgan Hammond, el piano habitual de la cava, un Fender Rhodes i un petit teclat. A banda d’un iPad on anava llençant petites intros d’atmosfera que li servien a vegades d’enllaç, altres de situació i discurs. Per contra, al costat dret, Joel Ross el seu vibràfon i una petita bateria acabaven d’apuntalar el discurs percutor. Entremig d’esquerre a dreta, estaven situats la guitarra de Jeff Parker i al seu costat els dos pitos, la trompeta de Marquis Hill i el saxo de Logan Richardson.
El viatge que no cal relatar al mil·límetre, però si en la seva versió més general va ser excepcional i d’extens recorregut. Un concert que caldria escoltar mil i una nits per continuar trobant detalls i matisos com els que omplen les obres de White.
El concert del passat dissabte no va ser tan sols una proposta musical, sinó que la petjada deixada per aquests inventors i creadors del jazz destil·lava directament i a la cara; història, cultura, política, temes socials, drets humans i per sobre de tot, un estil de vida, l’estil sincer, ric, complex i profund que certa vida actual ni contempla, ni valora.
