Si per casualitat teniu programat un viatge a l’Alhambra de Granada, des d’avui i fins al 4 de juny, podeu visitar una exposició que té connexió amb Terrassa. Es tracta de la mostra “Henry Clarke y la moda en España bajo el influjo de la Alhambra”, que reuneix el treball del mític fotògraf americà que va fer l’any 1968 per a la revista americana de moda “Vogue” en el monument de la ciutat andalusa.
Les imatges de Clarke s’acompanyen de peces d’alta costura que les models van lluir en el palau i en els jardins de la ciutat granadina. En aquesta secció de la mostra hi trobareu l’empremta del Centre de Documentació i Museu Tèxtil de Terrassa (CDMT). La institució local ha col·laborat amb la restauració amb més de trenta vestits, que formen part de la col·lecció tèxtil Montpalau de Sabadell, així com d’altres fons. En el conjunt hi ha peces de creadors de renom com Manuel Pertegaz i Carlos Milla. També ha construït els maniquins pel lluïment dels vestits embellits.
Aquest és un dels molts encàrrecs que arriben al taller de restauració d’aquest museu terrassenc que ja ha superat els 75 anys de vida. La notícia d’actualitat és un bon pretext per endinsar-nos en aquests laboratoris públics i privats dedicats a la recuperació del patrimoni i béns culturals. Uns espais liderats per professionals que són dones en la seva majoria (86%) i que desenvolupen una tasca ingent de documentació, anàlisi i restauració amb la finalitat de preservar la memòria històrica, artística i cultural.
El taller del Museu Tèxtil com el del Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica (MNACTEC) han aconseguit, després de molts anys d’anades i vingudes, consolidar el seu espai de conservació i restauració per tenir cura del seu fons propi i extern. Les responsables, Elisabet Cerdà, del Museu Tèxtil, i Mercè Gual, del MNACTEC, que a la vegada és la presidenta del CRAC (Conservadors i Restauradors Associats de Catalunya), es consideren molt privilegiades. “És un luxe treballar en un museu públic i amb una feina que t’apassiona i que, sovint, és arqueologia pura i dura”, sosté Cerdà.
Com a restauradora al Museu Tèxtil ha pogut recuperar símbols d’identitat de Terrassa com el penó de la ciutat, les cortines i algun tapís a la Casa Alegre, així com un tapís de la Cambra de Comerç, entre altres peces. Destaca, però que el museu, per la seva especialitat, rep moltes propostes de l’exterior i algunes d’elles rellevants. Cita, com a exemples, la recuperació de cinc tapissos de l’església del Monestir de Pedralbes de Barcelona i la recuperació de la indumentària del sepulcre de l’església de Santa Maria d’Agramunt (segle XIV).
En paral·lel, nomena altres peces força curioses com uns guants del segle XII del Bisbe Ponç pel Museu Diocesà de Solsona, un coixí del segle XIII on reposa el cap de Pere II, el Gran, enterrat a les tombes reials del monestir de Santes Creus o el matalàs de llana on dormia l’arquitecte Antoni Gaudí.
Les especialistes reconeixen que la figura del conservador-restaurador s’hauria de revalorar. En aquest sentit, Cerdà significa que el pla d’estudis en aquest àmbit té límits. “L’Escola Superior de Conservació i Restauració de Béns Culturals de Catalunya fa formació sobre diverses matèries artístiques, però no inclou el teixit ni els mobles. És per això que nosaltres hem fet cursos al museu i hem format a una quinzena d’especialistes en teixit”. Una formació que ha permès al museu disposar d’una xarxa de col·laboradors per assumir els encàrrecs de fora.
Regulació de les intervencions
La conservadora-restauradora del MNACTEC afegeix que els museus tenen tallers amb pocs recursos humans -gairebé són unipersonals- i el més comú és que les feines s’externalitzen. És en aquest sentit que el sector, a més de demanar l’ampliació dels estudis a noves especialitats, lluita per una regulació de les intervencions de la professió. Gual va començar a posar fil a l’agulla i està enllestint un protocol sobre el patrimoni industrial, científic i tècnic que serà el primer de Catalunya, i que explicarà qui i com intervenir. L’especialista significa que “les peces industrials es poden restaurar però hi ha moltíssimes que tenen una dificultat afegida i és que, com enginys que són, s’ha de veure si poden funcionar”.
El MNACTEC, com el Museu Tèxtil, també ha afrontat reptes en restauració pròpia i externa. Gual destaca la recuperació d’algunes peces amb valor afegit com el camió de bombers de 1929 de l’Ajuntament de Terrassa o la del carro-estufa de desinfecció dels anys 1910-1920 provinent de Girona, que es poden veure exposats a l’antic vapor Aymerich, Amat i Jover. També nomena la propera restauració de la màquina piconadora de vapor de la marca de 1920, que està exposada a l’exterior, així com les calderes d’aigua que es troben en el soterrani. I no es deixa la recuperació d’un altre element, l’anunci de Netol, que es troba a la cruïlla del carrer de la Font Vella amb el carrer del Cardaire, i que s’ha fet molt popular.
El taller liderat per Conxa Armengol Ferrer
Els museus han de confiar molta feina a l’exterior i entre els seus col·laboradors hi ha El Taller de Conxa Armengol Ferrer, qui ha portat a terme nombrosos treballs formant equip amb altres especialistes. En el seu currículum destaca la seva participació en projectes efectuats a la Seu d’Ègara, dels quals cita la restauració de les pintures murals gòtiques de l’església de Sant Pere, així com els retaules gòtics de Sant Pere de Lluís Borrassà, ubicats a l’edifici de la rectoria, i de Sant Miquel de Jaume Cirera i Guillem Talarn a l’església de Santa Maria.
Recorda que El Taller va començar amb encàrrecs de particulars i que a poc a poc va entrar en contacte amb el Museu de Terrassa i altres institucions i entitats. Pel Museu de Terrassa van iniciar feines de restauració de pintures sobre fusta de Juan de Juanes, i sobre tela de Morera, Viver, Vancells, Cortés, Rusiñol, i altres obre així com altres obres relacionades amb exposicions temporals de llarga durada.
També van confiar al seu taller projectes de més dimensió com tota la col·lecció permanent del Museu d’Art de Sabadell (un centenar d’obres), així com participar en projectes d’iconografia religiosa a la Seu d’Ègara, a la Catedral del Sant Esperit, a Sant Miquel de Toudell a Can Mir de Viladecavalls i a l’església de Sant Martí de Cerdanyola, entre altres.
La restauradora és una apassionada de la seva feina. “Aquesta és una tasca tant delicada com discreta. Cada peça que arriba al taller és un repte perquè has d’arribar al seu origen i ser fidel. Això vol dir documentar-se, veure la historiografia, i iniciar el procés de neteja i procedir a la seva conservació amb els materials i tècniques adequades”.
Peces recuperades, símbols d’identitat
Els museus, com el Tèxtil i el de la Ciència i la Tècnica (MNACTEC) exposen centenars de peces i objectes, però el que es pot veure és una ínfima part del que conserva al seu fons i que cuiden per evitar el seu deteriorament. Amb el temps han fet una gran feina de digitalització perquè es puguin consultar en línia els tresors amagats i que algun dia surten a la llum en funció de la temàtica escollida per a la mostra que es presenta als visitants.
1. Pintures murals gòtiques de l’Església de Sant Pere de Terrassa
Les pintures, situades al mur nord del temple, són de temàtica religiosa i amb escenes de la Passió, es caracteritzen pel predomini del dibuix lineal, per la poca varietat del color a base de terres i per una estructura en registres horitzontals. Es van descobrir l’any 1895, en el repicat de les parets, durant les obres de reforma de Sant Pere, dutes a terme per l’arquitecte diocesà Francisco de Paula del Villar i Carmona. La restauradora terrassenca Conxa Armengol va participar en els treballs de recuperació dels murals que es van dur a terme l’estiu de 2001 i van formar part del Pla Director del Conjunt Monumental de la Seu d’Ègara.
2. Porta-penó
La peça consta d’un pal cilíndric allargat, on a la part superior hi ha un aplic circular pla i retallat que presenta mitra flanquejada per palmetes i al voltant motius foliacis. El penó és de forma triangular (possiblement de l’any 1926) de color grana. Al centre hi ha cosit un aplic, brodat a part, de l’escut de la ciutat, de color vermell, daurat groc, verd, negre i blanc. Aquest escut conté les quatre barres i una torre, tot ell voltat de motius vegetals. La restauració del porta-penó es va efectuar al taller del Museu Tèxtil l’any 2005. Actualment, el penó figura exposat al saló de plens de l’Ajuntament de Terrassa, emmarcat i protegit per vidre.
3. Cotxe de bombers
El vehicle respon a un Ford T, fabricat als Estats Units i comprat per l’Ajuntament de Terrassa l’any 1929. Consta d’una cabina oberta pels costats amb un seient llarg d’una sola peça de pell negre. Al darrere hi té una plataforma amb tres fileres de bancs de travessers on seien els bombers. Era un cotxe destinat al transport de personal i material. Va ser restaurat pel Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica (MNACTEC) l’any 2002 i forma part de la mostra actual.
OPINIÓ
Museus i restauració
En la nova definició de Museu, aprovada a l’agost de l’any 2022 a Praga per la Conferència General de l’ICOM,Consell Internacional de Museus, destaquen els conceptes de conservació i professionalització, que són fonamentals per al tema de la restauració.
Els museus no existirien sense el patrimoni moble i immoble que custodien. Per procés natural els objectes de totes les tipologies i materials, que són molts, tendeixen a la degradació amb el pas del temps. És necessari tenir actualitzats els protocols de conservació preventiva i executiva, en què una part fonamental de les tasques recauen sobre els professionals de la restauració en les diverses disciplines que s’han anat especialitzant.
Des de la primera tasca restauradora documentada i portada a terme a Terrassa a l’Església de Santa Maria l’any 1612 per part de Mossèn Arnella, han succeït molts canvis i molts esforços de col·leccionistes, voluntaris del patrimoni i finalment professionals per arribar a l’estructura museística actual.
Cadascun dels tres museus públics que existeixen a la ciutat, el Museu de Terrassa, en què predominen els materials arqueològics, etnogràfics i artístics, el CDMT, Centre de Documentació i Museu Tèxtil, amb especialitat tèxtil, i el Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (MNACTEC), amb objectes relacionats amb la ciència i la tècnica, necessiten els professionals de la restauració en les seves especialitats.
Hem dit moltes vegades que a Terrassa tenim la sort d’aplegar les tres tipologies de museus que preveu la llei catalana, el museu local, nacional i temàtic. Consegüentment, doncs, també tenim la diversitat dels professionals de la conservació i restauració, que en algun dels casos actuen també en l’àmbit nacional.
S’ha fet molt, però queda molt per fer i de manera continuada, malgrat els migrats recursos que es destinen a un patrimoni que és de tots.
Domènec Ferran Gómez, historiador de l’art
