Sis segles després que es publiquès la primera versió de la “Caputxeta vermella”, el fantasma del llop assetjant una nena a l’espai públic continua present a les ciutats, on les dones veuen limitat el seu dret a viure i gaudir del carrer en igualtat de condicions que els homes, de fer-ho a qualsevol indret i a cada hora del dia.
Ahir, dues manifestacions feministes mostraven la decisió de les terrassenques d’apropiar-se del carrer com a símbol de resistència davant la violència masclista, la discriminació laboral, per raó de gènere i reivindicant la igualtat com a dret. També a l’espai públic, on es dibuixa una geografia de la por que condiciona la vida en plenitud de moltes nenes, joves i dones adultes.
Un seguit d’exemples evidencien l’hostilitat d’un carrer que massa sovint situa la dona a la defensiva, en alerta permanent.
“Jo acostumo a sortir a córrer al capvespre, quan acabo de treballar”, explica Rosa Maria Gómez, informàtica. “Si és de dia faig sèries pel Parc de Vallaparadís o per la zona nord de Terrassa, fins a Can Candi, però si és de nit no surto si no vaig acompanyada”. La Rosa es va trobar “més d’una vegada amb homes que se t’acosten, surten d’on no t’esperes o fins i tot et diuen alguna porcada. Em fa molta ràbia -confessa- però o ve algú amb mi, o passo de sortir sola”.
Alberto Tallón
Les dones descriuen situacions que les fan sentir insegures en els trajectes laborals, especialment quan s’han de desplaçar a peu a polígons, on el bus no arriba, o per carrers poc transitats o foscos.
Caminar de nit pels carrers o tornar de festa es viu com un tràngol incòmode, un exercici de risc. No és una qüestió de percepció, respon a una realitat, explica Montse García des de la comissió d’Accessibilitat Universal i Urbanisme Feminista de la CUP. “El Bus de Nit només fa les avingudes i funciona fins a les 4 del matí”, explica. “Fora d’aquesta hora, o tens cotxe, o tornes a peu.
Les entrades als pàrquings i els portals d’habitatges no il·luminats són espais de risc”, apunta García. Moltes dones, afegeix, senten por en percebre una persona que camina al darrere. “No és una por irracional. Hi ha joves i homes que acceleren el pas en acostar-se per provocar por”.
La reflexió sobre l’espai públic i la seguretat urbana amb perspectiva de gènere està sobre la taula. Diferents estudis com el del Col·lectiu Punt 6, integrat per arquitectes, sociòlogues i urbanistes que repensen els espais comunitaris i públics des d’una perspectiva feminista.
El col·lectiu apunta com a solucions per a un espai públic més segur per les dones, la barreja d’usos, evitant espais freds i buits. Reduir la distància entre habitatges i equipaments, generar entorns visibles, eliminant racons, il·luminant el carrer i suprimir elements ocults com els passos subterranis.
Arbres que tapen fanals, zones de contenidors a trams foscos, o vorers estretes són elements hostils que es perceben com a entorns de risc on ser víctimes d’una agressió. També els carrers plens de gargots, pintades, grafits i degradats generen percepció de major inseguretat.
Les estadístiques diuen que la majoria d’agressions sexuals es produeixen en l’entorn familiar i domèstic. Vol dir això que la por de les dones al carrer és subjectiva, irracional? Les dades de les zones d’oci ho desmenteixen. “Les nits de festa i de cap de setmana, moltes noies refereixen situacions d’assetjament i de tocaments a l’eix de la Rasa”.
En aquest cas, les víctimes són noies joves que veuen com els seus companys gaudeixen de la nit sense preocupar-se per ser violentats pel fet de ser homes.
Causa/Efecte
Les decisions de les dones per “protegir-se” d’un entorn hostil limiten els seus drets i llibertats
Fet. Acompanyades per estar segures. Vuit de cada deu nenes, joves o dones adultes demanen a algú que les acompanyi per sortir a la muntanya, fer esport de nit. Anar a la feina a un polígon o urbanització, o per tornar de festa.
Efecte. Dependència. Si t’han d’acompanyar condiciones la teva vida com a depenent d’altres persones i perds la llibertat de fer-les quan i com vulguis.
Fet. Pendents del rellotge. Moltes dones eviten els horaris nocturns per determinades activitats, davant els riscos de deambular per espais insegurs. Això obliga a mirar el rellotge abans de programar una activitat i descartar-la, si és de nit.
Efecte. Llibertat coartada. Si s’han de preveure horaris i descartar activitats a determinades hores, la llibertat de moviment queda limitada.
Fet. Canvi de rutes. Algunes dones modifiquen els recorreguts habituals o més còmodes per descartar carrers solitaris o espais foscos.
Efecte. Alteració de la vida.Canviar la ruta – no sempre es pot fer- comporta sovint haver de caminar més, haver d de donar alguna volta extra i dedicar més temps al desplaçament. En definitiva, perdre minuts per no poder transitar trenqui-les i segures.
Fet. Activitats descartades. Cinc de cada deu dones han deixat de fer alguna activitat per evitar situacions de risc a l’espai públic. Es descarten feines si comporten trams a peu per rutes solitàries o fosques; també activitats físiques si s’han de fer de nit i no es troba acompanyant. També hi ha dones que renuncien a visitar amics o família si no disposen de vehicle i han de fer el trajecte a peu per rutes insegures.
Efecte. Pèrdua d’oportunitats. Descartar una feina, limitar l’activitat física o l’activitat social són algunes de les conseqüències d’un espai públic hostil que comporta la pèrdua d’oportunitats.
Nebridi Aróztegui
Quatre apunts
El Bus de Nit. Funciona divendres, dissabte i vigílies de festius, de 22 hores a 4.15 hores. Surt de Parc Vallès, té 30 parades i fa el recorregut de la línia 9, per les avingudes de la ciutat.
Parades intermèdies. A proposta de la CUP, es va implantar l’anterior mandat i encara funciona, només al Bus de Nit. La poden demanar les dones, els menors de 16 anys, la gent gran i les persones amb discapacitat.
Quan els homes ho veuen clar. Tret dels que estan conscienciats, la majoria d’homes entenen la dimensió real dels riscos que percep la dona a l’espai públic i a determinades activitats quan tenen filles adolescents.
Una imatge mental urbana. Les dones poden referir espais de gaudi a l’entorn urbà , la majoria, i punts i situacions de risc. La por a determinades circumstàncies és compartida per la meitat de la població.
L’arquitecta Marta Peralta apunta solucions per a un urbanisme més inclusió i feminista
Idees per a un urbanisme pensat també per a les dones
Per analitzar quina és la realitat de l’espai públic que ens envolta i les claus de la seva hostilitat vers les dones, hem preguntat a una arquitecta jove de la ciutat, a qui hem demanat millores per a un urbanisme més feminista. L’arquitecte Marta Peralta Geis ens proposa vuit apunts per explorar un nou urbanisme integrador i igualitari.
Separació territorial
“Com més segregada és una ciutat -apunta Peralta- més desigualtat i més inseguretat. És necessària una barreja social” que cohesioni i que eviti la ghetificació social i urbanística.
Connectivitat propera
“Entre serveis, equipaments i habitatges. No hi ha d’haver grans distàncies que generin”, espais de risc com “la proliferació de grans aparcaments sense vigilància. S’han de propiciar micro desplaçaments que es puguin fer a peu”.
“La majoria masculina en el sector de l’arquitectura fa que no es tinguin presents molts problemàtiques que es troben les dones”
Recorreguts segurs
“Acompanyats d’activitat comercial en planta baixa que aporti seguretat i moviment de persones”. Per a Marta Peralta, “les botigues són els ulls al carrer”,
Dimensions de pas
L’arquitecta apunta un element clau. “Voreres més amples per on passin dues persones sense tocar-se i per on passin també cotxets de nadons”.
Inseguretat
L’urbanisme pot augmentar la seguretat. “Un exemple són els ascensors de vidre, que originalment es van implantar davant els casos de violació en aquests espais. Sovint la seguretat no demand de la disminució dels riscos que pots prendre”.
Arquitectura freda
“Materials com el formigó, que han proliferat els darrers anys a places i estacions, porten impersonalitat, aïllament i ambient de vandalisme. Un exemple, el pas inferior sota el Monument de la Dona”.
Transport públic
És un lloc on “no es respecta l’espai vital. Cal augmentar la visibilitat amb més llum, més transparència i més vigilància”.
Anna Bofill Levi, arquitecta, apunta l’origen històric de la sexista zonificació urbana
La zonificació de les ciutats es basa en la divisió homes i dones
Anna Bofill Levi, al quadern “Planejament urbanístic, Espais Urbans i Espais interior des de la perspectiva de les dones”, explica com “els primers estudis de planificació urbana a Anglaterra es fan amb la consideració del model burgès de família, on els homes tenen un treball remunerat i han de sortir de casa i anar a treballar, mentre que les dones es queden a casa”. S’implanta, doncs, el model de zonificació, “és a dir, l’organització del territori per àrees separades d’usos del sòl”, que no surt única del sòl, no surt únicament per objectius de racionalitat. Es basa sobretot apensar la societat dividida entre homes i dones amb papers estereotipats”. El resultat és una estructura urbana concebuda per homes i pensada pels homes.
