És l’única bombera de Terrassa. Mostra amb orgull l’equip d’intervenció amb el seu nom i l’etiqueta. “Bombera”, diu. Ha lluitat molt per ser on és. “De petites ningú ens va dir que podíem ser bomberes”, declara Rocío Sánchez. I diu que la majoria d’homes amb els quals treballa “són bons companys”, però les bomberes tenen la sensació que han de demostrar la seva vàlua: “Als homes ja se’ls suposa que ho fan bé”.
Per què és bombera? Vaig treballar del 1999 al 2005 a control central. Sentia la necessitat de fer alguna cosa més. Era com veure els toros des de la barrera. Volia ser bombera. Vaig estudiar, vaig entrenar, però totes vam caure en les proves físiques. No hi havia barems de selecció diferenciats. Vam lluitar molt. Després de quatre o cinc oposicions, ho vaig aconseguir. Era el 2005. Els primers destins van ser Vilafranca del Penedès, Cassà de la Selva i el GRAE (Grup d’Actuacions Especials). Però em vaig quedar embarassada…
I no va tornar al GRAE? En tornar de tres anys d’excedència s’havien instaurat proves de recapacitació. I jo, és clar, no les havia fet. Havia d’anar a un parc. Em vaig incorporar al de Sabadell i després a Terrassa. Però visc fora. Vaig decidir que intentaria viure on no treballava.
Per què? Estava a Terrassa fent una suplència quan ens van enviar a un accident de trànsit. Hi havia una persona morta i un home inconscient. Aquest era amic meu. Ha quedat malament. Si et passa una cosa així, et sents inútil, encara que siguis bomber. Si treballo on visc tinc més números en aquesta loteria.
Persones grans soles
Què li agrada més de la feina? Pot semblar un tòpic, però ajudar la gent. Ens veuen com a salvadors. I que el treball no és rutinari. No saps què et trobaràs; fins i tot ni quan arribaràs a casa. Els torns (jornada de 24 hores, seguida de tres dies de festa) estan bé, però afecten si, com jo, ets mare. Tinc reducció de jornada i els meus torns són més espaiats.
La bombera va entrar en el cos l’any 2005 / ALBERTO TALLÓN
I el que més l’impacta? Obrir habitatges amb persones grans soles a dins. Alguns diuen que no volen trucar els fills per no molestar-los. Això no és un incendi ni un accident. És una emergència en forma de problema social.
Per què no hi ha més bomberes? De petites ningú ens va dir que podíem ser bomberes. Fins i tot ara els infants dibuixen un bomber amb bigoti. No s’ha promocionat, ningú ens ha animat a fer això. Se’ns educa diferent. Som el 2% del cos. Ara comença a canviar la cosa. Jo he estat sempre l’única bombera en tots els parcs on he treballat. Som invisibles. Quan vaig arribar aquí no hi havia ni vestidor ni dutxa per a dones. L’equip d’intervenció sí és de la meva talla, pero la resta de la roba no.
Com li afecten les comparacions amb els companys en aspectes com la força? Jo sé que no tinc la força d’un company, però no la necessito. On no arriba la força arriba l’enginy. Aquesta és una feina d’equip. Els comandaments ho saben. És enriquidor que hi hagi dones bomberes.
