Omar Sosa (Camaguey, 1957) actua divendres amb Paolo Fresu, amb qui porten anys tocant plegats. En breu presenten el tercer disc, “Food”, després d’haver fet “Alma” i “Eros”.
Com naix la col·laboració amb Paolo Fresu? Doncs em va convidar a tocar en el seu festival, el “Time in Jazz”, que organitza a l’illa de Sardenya. La peculiaritat del festival és que primer s’actua a l’escenari principal… I després, Fresu et fa anar a actuar a algun indret recòndit de l’illa: damunt una roca, a una carena, a una cova… Total, que a mi em va tocar a un lloc que estava a hora i mitja caminant. Aixa que vaig pensar. Aquí no vindrà ni Déu! Però comença a arribar gent i al final érem unes mil persones! Clar, que és peguen aquella caminada per veure’t, ho fa especial.
I a tu, quin racó curiós et van assignar? Doncs una esglesieta perduda.. Així que estic tocant i, de tot d’una, començo a escoltar una trompeta! I resulta que era Fresu, tocant pujat a un arbre. Més tard ens posem a parlar i li dic: Escolta, hauríem de fer alguna cosa plegats! I em respon: Ho acabem de fer!
Quin maridatge, un cubà i sard… Sí! Tots dos som nascuts a una illa. I dic que Sardenya la sento com a casa meva. És una cosa que uneix. De fet, també he viscut a l’illa de Menorca… Tanmateix, em passa que després tinc la necessitat de sortir .
Què podem esperar, del concert a la Nova Jazz Cava? Bé, ara fa uns 8 mesos que no actuem junts. No et pensis que parlem gaire, per telèfon. Tant és. Jo li dic ‘hola, fratello!’ (‘germà’, en italià). El concert serà emotiu, però amb una xicra de tristor. Perquè porto més de 23 anys vivint aquí i els meus fills em veuran tocant aquí, no on vaig néixer.
“Quan vivia als Estats Units, vaig saber del vostre festival!
T’estrenes en aquest escenari. Què en saps de Terrassa? Hi havies estat mai? Quan vivia als Estats Units, vaig saber de l’existència d’un festival a Terrassa! Anys després, acabat d’arribar a viure a Catalunya, crec que m’hi van portar. Ja passa, al principi et volem mostrar tots els llocs. Em van portar a dinar molt bé. Jo ho valoro molt. De fet, el nostre darrer disc es diu “Food”. Necessitem menjar per sostenir el nostre cos… i la nostra ànima! M’agrada la brisa, el vi, la gastronomia… Vinc a gaudir. Aquí i ara. Després esclata una pandèmia com la Covid-19 i et tornen a tancar! Aixa que la meva filosofia és que cal donar el millor que tinguis. I així caminarem cap a un món més de llum; amb consens i pau.
En un món cada cop més tendent a la competició i l’individualisme, els teus concerts sempre són col·laboratius amb altres músics. Crec en el nosaltres. Sempre, des del primer dia, col·laboro amb gent. Quan veus algú i penses “Oh, quin ‘sol’ que s’ha marcat!”, doncs d’acord… Però sempre hi ha un pianista, un baixista, un baterista que t’acompanya.
Com és la teva filosofia, en què creus? En la unitat. De tu, de mi… Haurem de fer una copa, el dia que ens veiem! Això és la vida. Tu, tot sol, no vas enlloc. Ni Donald Trump va ser capaç!
Ara tot està per ser exhibit a les xarxes socials? És cert que tot està en a connexió. Però Facebook està morint. Buscar followers “per se”. Segueix aquest, ara segueix l’altre… Però a qui cony seguim? A l’ego de l’altre, és el que estem seguint.
I que et segueixen a tu mateix, no t’agrada? Tenir fans? Fan d’algú? Quina bogeria! Com a Cuba, ‘follow the leader’! No… Cal seguir la veu del món ancestral, perquè si no la segueixes, després et sentiràs malament. Et destruiran.
Vius a Barcelona. Ho vas triar pel seu circuit jazzístic? Per la referencialitat internacional? A veure, aquí a Barcelona viu una quantitat de músics increíble. Vaig tenir el privilegi de conèixer Tete Montoliu i la seva dona. També hi viu Franck Gabal, que és el guitarrista de Chick Corea. I els músics afroamericans! O sigui que tenim una gran pluriculturalitat, però no s’explota. Paradoxalment, no són músics que estiguin tocant aquí! I fixa’t que tenim clubs molt potent, ja sigui amb el Taller de Músics -al Raval-, el Jamboree -al Gòtic-…
Tu mateix fas de professor al taller de Músics. No tenen sortida? Al Taller tenim nois super talentosos, que ja tenen els seus grups conformats.. Però que després no tenen on tocar, ho tenen molt difícil. Llavors diem que donem suport al talent local? Una cosa és que el suport sigui verbal i una altra que sigui veritat.
“Si toquen calçots, bé. Si toca mango, també. No sóc xovinista”
Què està passant, doncs, amb l’univers dels clubs? Que la política és tallar i tallar. Llavors és normal, que només ens quedin un parell de clubs. I mira que això podria ser el Nova York d’Europa. En el seu moment també li va passar a Paris, que estava super calent, super animat… Però s’ho van carregar.
Així que ets crític amb el ‘Model Barcelona’… El nivell de vida és espectacular! Però és que està canviant, perquè ara és un parc temàtic, un parc turístic. Que Barcelona sigui una ‘ciutat d’acollida’, a hores d’ara ja em sembla una frase feta… Així que la gent ve… Però se’n va.
Com s’ha adaptat els músics al món postpandèmic? Les aigües baixen revoltades, desoprés de la Covid, per la gent del nostre ofici. I mira que la cultura pot canviar conciencies. “Bah, és el que hi ha’, diuen alguns. Doncs no. No m’agrada aquesta expressió. Ressignar-se? No, sembre hi ha alguna cosa per fer!
Algú que no et coneix podria indentificar la teva música com a cubana? Existeix un ADN geogràfic? Les illes marquen una identitar. Respons a la teva vivència, a la teva infantessa. Però també és cert que amb el temps et mous físicament i vas absorvint de tot el món. Ets un ciutadà d’aquí i d’allà.
O sigui que no ets el protopi de músic cubà? Jo crec que em consideren un bitxo raro. Ser cubà no vol dir que hagi d’estar tot el dia tocant tum,bat, que toqui des del matí fins el vespre. Cada dia pots aprendre dels altres. El tema xovinista, de “jo sóc d’aquí”, no va amb mi. Podria haver nascut a Hong Kong o a Burundi. Però soc cubà. I què? Quan toquin calçots, bé. Quan toqui mango, perfecte també.
