Carme Medina Hernández, associació de Dones Bahá’ís
Cada 8 de març es commemora la tasca que s’està fent per assolir la igualtat de drets entre homes i dones. Ens recorda tots els avenços aconseguits i també ajuda a reivindicar la feina que encara queda per fer davant les desigualtats que continuen produint-se entre homes i dones a tot el món.
Va tenir el seu inici a la II Conferència Internacional de Dones Socialistes realitzada a Copenhaguen el 1910, on es va proposar i es va aprovar la celebració del Dia de la Dona Treballadora.
Oficialment, el Dia Internacional de la Dona se celebra el 8 de març des de l’any 1975, quan va ser institucionalitzat per l’ONU. Aquesta data es va triar per recordar dues vagues de treballadores, una va succeir el 8 de març del 1857 a Nova York, en què van morir 146 dones, i la segona el març del 1911, en què van perdre la vida 140 persones entre dones, migrants i nens.
I més d’un segle després, la desigualtat de gènere continua sent una de les malalties que pateix actualment la humanitat. En qualsevol malaltia no hem de solucionar només el símptoma, sinó que hem de buscar-ne la causa, i eliminar-la perquè tot el cos torni a funcionar amb perfecta salut, i prendre mesures preventives perquè no torni a aparèixer. Sanejar el cos de la humanitat implica treballar per eliminar tota mena de prejudicis que impedeixen que tots els ciutadans i ciutadanes del món siguin considerats iguals i amb els mateixos drets. Hem d’eliminar tot allò que permeti que qualsevol persona es consideri superior a una altra.
La igualtat de gènere ha de ser una preocupació per a tots, homes i dones, ja que la negació d’aquesta desigualtat manté una injustícia, si més no, contra la meitat de la població mundial, i promou hàbits i actituds perjudicials per al desenvolupament de totes les persones i institucions.
Per molts avenços aconseguits en les darreres dècades, tant científics, tecnològics com socials, entre d’altres, no n’hi ha prou. Per més que parlem del tema, tampoc. Necessitem una educació moral i espiritual que ens proveeixi de principis, virtuts i valors de justícia social, però, sobretot, que ens comprometi amb l’acció.
L’evolució i el progrés és indispensable per al benestar dels éssers humans, però hi ha altres dimensions del progrés que cal incloure perquè els éssers humans puguin assolir la plena realització del seu potencial.
Cal una comprensió més profunda del valor de la vida humana i de la seva qualitat, que fonamentada sobre una base espiritual ens conduirà finalment a l’èxit de la cooperació i l’ajuda mútua per al progrés de totes les nacions.
Perquè la humanitat pugui avançar, és imprescindible adquirir, a tots els àmbits, les qualitats de confiança, honestedat i justícia.
I sobretot els éssers humans, homes i dones, s’han de donar suport recíprocament i recordar, tal com ens diuen les escriptures bahá’í, que ”no hi ha diferència entre homes i dones. Elles han d’estar a la mateixa alçada que els homes i gaudir de tots els drets”.
Podem pensar que l’educació és la clau per a la motivació i el canvi. Però ha de ser una educació que vagi més enllà de la capacitació d’éssers humans a escala intel·lectual o de l’adquisició de coneixements especialitzats. Ha de ser una educació basada en principis morals i espirituals sòlids que respecta i valora les capacitats diverses de totes les persones.
És imprescindible en aquesta educació encoratjar la cerca independent de la veritat, lliure de qualsevol influència o de pressió de grup. L’esperit de recerca lliure, imparcial i independent ha de conduir de forma constructiva a la ruptura de modalitats tradicionals, antiquades i inhibidores i dur finalment a la unitat de comprensió i d’acció.
Aquest principi fonamental és vàlid en tots els àmbits, sigui en relació amb la raça, la classe, el gènere o la religió. Perquè “la Terra és un sol país i la humanitat, els seus ciutadans i ciutadanes”.
