Joan Boldú
És habitual parlar despectivament de l’escepticisme: aquest no creu en res, passa de tot, és un escèptic!
Això és degut segurament que és més coneguda la cara radical de l’escepticisme, que nega la possibilitat d’assolir el coneixement i, conseqüentment, dubta de tot. Tanmateix, el tema d’aquest article tracta sobre la cara bona de l’escepticisme: l’actitud de dubtar, de mirar atentament allò que es dona per suposat en tots els sabers i en la vida quotidiana. Afirma el filòsof Kant que l’escèptic és un benefactor de la humanitat, que ens obliga permanentment a cercar justificacions pels nostres coneixements i que parem compte amb les credulitats, és a dir, amb les facilitats que té l’ésser humà de creure tot allò que li arriba. Certament, és bo dubtar perquè hom no cregui en tot sense qüestionar-ho, perquè pugui escollir si acceptar o rebutjar creences, per a preguntar-se perquè això és cert encara que ho digui una autoritat. És aquest “l’escepticisme moderat”, el qual posa el dubte al començament del procés d’investigació, a diferència de “l’escepticisme radical”, el qual, en afirmar que és impossible assolir el coneixement, bloqueja la via cap a ell.
L’etimologia del mot escepticisme justifica la pràctica de l’escepticisme moderat. El Diccionari de filosofia de Ferrater Mora diu que escepticisme ve del verb “skeptomai” que significa “mirar amb cura”, “vigilar”, “examinar atentament”. D’aquí s’infereix que escèptic vol dir “pensatiu”, “reflexiu”, “atent”, vigilant”, “indagador”. Consegüentment, l’escèptic és aquella persona que pensa, reflexiona, que examina atentament, no aquella que no creu en no-res. És per això que penso que la pràctica de l’escepticisme moderat és útil per a la ciència, l’educació i la vida quotidiana.
Sí, la ciència el fa servir. És l’anomenat “escepticisme científic” enfront del dogmatisme, és a dir, de les doctrines proclamades autoritàriament com a certes, i de l’irracionalisme, a saber, de les creences en coses increïbles, en coses rares, com les pseudociències, l’astrologia, els signes del zodíac, la ufologia, el marro del cafè, el tarot, supersticions, notícies falses, conspiracions, etc. Les creences no científiques, són un dogma, tenen uns fonaments indemostrables, es basen en la tradició, l’autoritat i la revelació (fe). Pensem, per exemple, en els horòscops i els signes del zodíac. És possible predir el futur d’una persona en funció de la posició dels astres en el seu naixement o en un moment especial? Aquesta pseudociència -l’astrologia- pressuposa que les estrelles tenen influència sobre les nostres vides. Tanmateix, els estudis científics no han trobat la probabilitat de què els astres tinguin influència sobre les persones. És una creença irracional, ja que són un grup d’estrelles, ordenades arbitràriament, inventat pels éssers humans.
La pràctica de l’escepticisme moderat és important no només per a la ciència, sinó també per a l’educació. El repte pels estudiants és aprendre a saber com dubtar, de què dubtar i assolir els mitjans -els criteris adequats- per tal de cercar solucions. Si ensenyem els estudiants d’institut la pràctica de l’escepticisme potser comencin a fer-se preguntes sobre qüestions econòmiques o socials o polítiques o religioses. L’escepticisme és perillós. Aquesta és precisament la seva funció, afirmà Carl Sagan en la seva conferència “La càrrega de l’escepticisme”. Segurament perquè és perillós no s’ensenya a les escoles ni el trobem a certs mitjans de comunicació ni, per descomptat, a les xarxes socials.
Aquest escepticisme és molt útil també per la nostra vida quotidiana, quan ens proposa dubtar “abans” d’acceptar qualsevol relat, investigar “abans” de sotmetre’ns a una creença, preguntar “abans” de comprar una cosa (els anuncis són petits enganys que ens indueixen a comprar o a gastar més diners), sospitar i qüestionar-ho tot “abans” de què ens “venguin la moto”.
