Quines sensacions té de cara a dilluns? Em fa il·lusió i estic molt contenta perquè, després de tots aquests anys, i ara que feia molts que no tenia activitats aquí, penso que és un reconeixement molt maco. Em poso nerviosa, perquè no m’agrada gaire ser el centre d’atenció, però en aquest cas ho agraeixo.
Terrassa és una ciutat molt important per a vostè. Sí, jo vaig néixer a Badalona, però la ciutat que considero com meva és Terrassa i aquí he dedicat els meus millors anys de la meva vida, tant de treball com d’ideologia i de pensar cap on s’havia d’anar i què s’havia de fer. La medalla és com un recull de tota aquesta feina que he fet.
A la seva vida hi ha molts vessants. Podria triar-ne algun? No podria triar. Donar classes a gent adulta m’ha entusiasmat molt. Abans vaig fer classes a instituts. Però fent classes a adults és on he sentit que més m’agradava. És una relació de tu a tu i t’ho agraeixen moltíssim. Recuperaves persones que venien d’un fracàs escolar i és molt gratificant.
També va passar per l’etapa de regidora. Què recorda? Va ser una etapa intensa, que em demanava prendre decisions al moment i jo soc una persona que raono molt les coses i les plantejo. És una tasca que va tot ràpid, i has de prendre decisions i plantejar-te, realment, si allò que estàs fent és el que creus que s’hauria de fer, segons la teva ideologia. I estàs al servei de la ciutadania i la gent t’ha votat perquè facis coses positives, i és com una revisió molt permanent. Després vaig tornar a ensenyar, a la presó de dones.
Vostè ja hi havia estat, a la presó. Sí, d’alguna manera em sentia en deute i jo me’n vaig sortir bé, però allà hi ha moltes persones i d’alguna manera pots fer alguna cosa per elles.
Va ser activista en la clandestinitat. D’on surt aquest afany? Em ve bastant de família i sempre he sigut una persona molt inquieta i la injustícia és una cosa que em fa rebel·lar. De jove ja vaig començar a qüestionar moltes coses. Sempre he pensat que no només es tracta de parlar, sinó també de fer. Si vols canviar el món, no només pots explicar-ho, has de fer el que sigui per canviar-lo. Vaig entrar al Front d’Alliberament de Catalunya perquè, a vegades, les circumstàncies t’hi porten.
Per això va acabar a la presó. Va ser molt dur? La detenció i la comissaria va ser més dura.
Més que la presó? I tant. Quan vaig entrar-hi em vaig relaxar.
Per què la van tancar? Es volia fer una acció, l’11 de setembre, tallant una volta ciclista que passava per Terrassa, i a aquests els van detenir, i van cantar, que en dèiem llavors. I vam caure molta gent. Vam inaugurar la llei antiterrorista de Franco, que et podien tenir deu dies a comissaria sense advocats ni res.
Què va aprendre allà? En un lloc per a dotze hi érem 50 persones, amb els llits enganxats un a l’altre. Com que érem tantes, ens deixaven allà tancades i nosaltres ens organitzàvem. Érem de molts partits diferents, però es va crear molta solidaritat i ensenyàvem el que sabíem a les altres. Una noia d’ETA ens va ensenyar a fer mitja. Jo donava classes de català. Vam fer un ninot de Franco i el punxàvem i li feien vudú. A la presó, tots els sentiments estan a flor de pell i, o estàs molt contenta o estàs molt fotuda. Però entre totes ens ajudàvem. Allà també t’adones de la importància del silenci.
Va ser la primera regidora de Promoció de la Dona en tot l’estat. Sempre ha defensat el paper de la dona. Vas creixent i et vas adonant que són injustes les diferències entre homes i dones, de llibertats i les possibilitats de fer coses. Arribes aquí perquè hi havia un llarg camí fet. Les coses no sorgeixen d’un dia per a l’altre. Vam poder fer moltes coses i va ser una tasca molt satisfactòria.
Com veu la política actual respecte a llavors? És molt diferent. Per simplificar, no hi ha molta sinceritat i no es tracta tant de defensar uns ideals i unes maneres de fer, sinó que es tracta més d’encaixar on estàs i fer encaixar les coses. Falta una revisió política i plantejar-se els principis ideològics, que s’han perdut molt. La política no l’entenc per anar en contra de, sinó com sumar per aconseguir allò que creus millor.
I el moviment feminista, a dia d’avui? Sempre dic que fa dues passes endavant i una endarrere. I així hem anat avançant. Ara estem en un pas endarrere, perquè s’han plantejat una sèrie de coses que no afavoreixen l’avançament del feminisme. No estic en contra la llei trans, perquè tota persona té dret a ser feliç i ha de tenir els mateixos drets que tenen els altres, però trepitja algun camp arriscat i fora de lloc, sobretot en la gent jove.
