Rosa Ferrer
“Ara que som junts / Diré el que tu i jo sabem / I que sovint oblidem / Hem vist la por / Ser llei per a tots / Hem vist la sang / Que sols fa sang / Ser llei del món / No / Jo dic no / Diguem que no / Nosaltres no som d’eixe món.” Diguem no. Raimon, 1968.
Som molta gent, i no només gent gran, que no ens sentim còmodes en aquest món.
Que difícil s’està tornant el món. Quan et penses que ja ho has vist tot i ja no et poden sorprendre, puix sant tornem-hi. Per cert, he dit que el món es torna difícil? Ui, perdonin, el que volia dir és: que difícil que estem fent nosaltres el món! Perquè som nosaltres, les persones, és a dir, els animals racionals, els que el fem difícil, complicat. I, a més, el destrossem; ei, no soc pessimista, sinó realista, és més, penso que hi haurà un moment en què tot tornarà a ser més racional, però abans haurem de purgar el que li hem fet.
Enumeraré algunes incongruències absolutament humanes i que ofeguen el món i les mateixes persones. Diuen que hi ha una baixada de natalitat i d’aquí a cent anys hem passat de mil vuit-cents milions de persones a superar els vuit mil milions, suposant que el que passés és que no moren les persones, continuaríem en els mil vuit-cents, oi? Diuen que ens allargaran la vida, que fins i tot podrem ser immortals, per què? Per tenir-nos a una residència sense poder prendre les decisions més normals com a quina hora menjar i què? Quan entrem o sortim? O a quina hora anem a dormir? Perdonin, però no vull que m’allarguin la vida ni molt menys ser immortal, quin avorriment, senzillament vull viure el que hagi de viure, això sí, amb llibertat.
Estem molt preocupats per la gran contaminació amb la qual estem destrossant el planeta i a nosaltres mateixos, però no parem d’enviar coets a l’espai, multiplicar les flotes aèries, envasar els productes amb plàstic, etc. De sobte, milions de persones surten al carrer proclamant-se ecologistes, però els sembla normal imprimir el menjar vegà en impressores 3D, posant-li color amb colorants, el gust a mida amb essències artificials, etc., passant-ho tot per aquesta impressora feta a base de substàncies tretes del petroli. Vaja!
Clamem per la pau i no parem de fabricar i vendre armes, fent fins i tot una competició per veure qui en fabrica i en ven més i cada vegada amb més poder d’aniquilació de vida animal i vegetal; caram, com ens importa la vida i el món. Creuen que si hi ha vida en un altre planeta ens hi voldran? Creuen que seran tan curts de gambals per deixar que els destrossem també el seu planeta? Vinga, obrim ja els ulls!
No parlem de la mort perquè és morbós, què té la mort natural de morbosa? En principi, l’única cosa que tenim segura en néixer és que morirem; però les criatures passen hores davant les pantalles amb pel·lícules o jocs plens d’escenes de sang i fetge, i jocs en què se’ls incita a reptes que els duen a l’extrem, tant a l’extrem que ja ens estem acostumant a notícies d’ingressos de menors, cada dia més menors, per aquests reptes, a morts per asfíxia; però la mort normal, la que pot ensenyar a ser empàtics, a acompanyar, a dir aquell t’estimo sovint tan necessari, aquesta la trobem morbosa.
Sempre he dit, i ho continuaré dient: SÍ amb majúscules als avenços, ara bé, que siguin a favor de les persones, que les dignifiquin, aquells que ajudin a tenir més qualitat de vida, però no tinc clar que aquest sigui l’objectiu final, m’entristeix veure la lluita per qui el fa més gran o, qui el fa per guanyar més i més diners; que si úters artificials perquè no sigui tan pesat tenir fills, com l’antiètica proposta de mantenir dones amb mort cerebral per utilitzar els seus úters per a gestacions subrogades; després ens preguntarem com és que cada vegada hi ha més problemes de salut mental en nens i adolescents. Com diu el professor Valdés en el seu llibre “La arquitectura de la psiquiatría”, la salut mental comença en els fonaments, és a dir, abans de néixer i va passant per totes les etapes, planta baixa en néixer, avançant en cada planta en el que toca per arribar a la terrassa amb bona salut mental, si falla ja en els fonaments, on i com creuen que arribaran? Això sí, pel camí no decideixen deixar de viure.
Acabo amb notícies que m’arriben anant pel carrer: “Quatre anys esperant que li donin hora de visita a la clínica del dolor”, ja havia llegit el cas de la persona que li havien donat hora per al 2026 i gràcies a sortir el seu cas a un diari li van trucar l’endemà per avançar-li tres anys la cita, apa, de cop van tenir hores! La persona que avui m’ho ha explicat em deia: “Sort que anant a la privada, pagant, m’han tractat, perquè jo no podia viure amb aquell dolor”. Mirin, quan a una persona se l’envia a la clínica del dolor és perquè tot el que se li podia fer i donar no ha funcionat, per això es demana la consulta especialitzada en dolor no controlable de manera habitual, aquests tipus de dolor són inaguantables, per tant, és inhumà donar hora per al cap de tres anys o fer-ne quatre que espera que n’hi donin, i també és inhumà pagar dues vegades la sanitat, la publica la paguem tots i la continuem pagant encara que anem a la privada, que també pagarem, està clar. Estic parlant de la nostra ciutat, de Terrassa, què està passant?
Conseller i responsables de la nostra sanitat, poden deixar de xerrar i posar fil a l’agulla?
“La felicitat s’assoleix quan allò que un pensa, allò que un diu i allò que un fa estan en harmonia”, Mahatma Gandhi, és a dir, facin d’una vegada allò que tant prediquen quan els interessa per recollir vots!
Com a professional de salut sento vergonya pel que està succeint, i sé que molts companys la senten, com a persona, dolor i tristesa, i jo, com en Raimon, dic: no, diguem no, nosaltres no som d’eixe món! Ni el volem així, cal que diem prou pel bé de tothom!
