Laura Hernández / Javier Llamas
“El grafit no demana permís. Colpeja i punt”, es podia llegir fins fa uns mesos en un dels murs perimetrals del camp municipal de futbol de Sant Pere Nord, ara ja enderrocat.
La frase, la firma, la peça, la qual cosa sigui, queda, per a alegria de l’autor i per a disgust de molts conciutadans que el veuen com una mostra de degradació de la ciutat i atractiu de deteriorament a través de l’emulació. És un assumpte que centra bona part dels debats sobre l’estat de l’espai públic com a problema.
Tacs i pintades a les persianes dels comerços / Alberto Tallón
Al carrer, els tags, els gargots i els grafits es veuen com un fenomen que embruta, malmet i degrada la imatge dels edificis, dels barris i de les ciutats. La successió de signatures críptiques, sovint assajos continus de grafismes improvisats, se succeeixen tant al centre de la ciutat com als afores i es concentren de manera tossuda a persianes, portes de garatge, parets, bancs. També al patrimoni egarenc, a edificis protegits, allà on la suposada creativitat colpeja i fa més mal.
El fenomen s’endinsa en la teoria dels vidres trencats com un element cabdal, esdevenint l’attrezzo d’espais bruts i intransitables. Els experts en via pública reconeixen que els tags i els grafits funcionen com a reclam d’episodis degradats i vandalisme, en alguns casos influint en el mercat i provocant una caiguda dels preus de la venda i lloguer dels habitatges.
El fenomen és un dels reptes de l’espai públic a zones urbanes, també a Terrassa, on la batalla contra els tags sembla impossible de guanyar.
L’art ingovernable. És l’etiqueta d’un moviment indomesticable que taca la ciutat i que no sembla tenir aturador.
La ciutadania, les empreses i sobretot els comerciants es queixen de manera recurrent, incapaços de fer front a les despeses d’una neteja interminable.
La síndica de greuges de Terrassa fins gener, Isabel Marquès, va prendre la iniciativa després d’atendre infinitat de queixes de veïns que veien com les seves façanes s’omplien de gargots, tags i en alguns casos pintades, algunes de contingut nazi.
Isabel Marquès entrava en un dels debats de fons del problema: qui paga l’eliminació i la neteja de les pintades? No era admissible, va dir, que el cost l’assumís íntegrament la propietat de l’immoble. “Crec que és una mica un abús que el cost de la neteja vagi a càrrec de l’afectat”, sostenia.
A Terrassa, l’Ajuntament retira i neteja les pintades que inciten a l’odi i a la violència. Hi destina 200.000 euros anuals de mitjana. Són una minoria, però. El gruix dels escrits que “decoren” les parets de la ciutat són inintel·ligibles, anònims i segueixen la mateixa màxima: allà on hi ha un tag, immediatament s’hi sumen deu gargots, un munt de pintades i, si queda espai, el grafisme de moda entre els “writers”, repetit fins a no poder més.
Els municipis cerquen solucions, mentre els veïns, les empreses i sobretot els comerciants de les zones més degradades, rebutgen aquesta contaminació visual que colpeja l’espai públic.
El grafiter Werens, pintant un mural a un mur del pont del gall, a Vallparadís /Nebridi Aróztegui
Les nostres solucions
*LA MÉS NAÏF. Oferir més espais públics alternatius on poder alliberar pulsions i desplegar creativitat. Els murs de les rieres i les parets dels túnels ferroviaris ja n’estan plens…
*ACCIÓ/REACCIÓ. Un telèfon antigrafit on els veïns puguin alertar de noves pintades per garantir una intervenció ràpida.
*LA CREATIVA. I una de les més eficaces. Redecorar façanes, parets i aparadors amb murals o fotografies. El MNACTEC és el gran referent a la ciutat. Les reraparets del museu eren un cau de “tags” i pintades. Avui, uns vinils amb fotos antigues de la fàbrica Aymerich, Amat i Jover decoren la façana, alliberada de gargots.
*LA CLÀSSICA. A priori, permet resoldre el primer escull del problema, identificar l’autor, sempre que no actuï amb la cara tapada. La precisió de les càmeres, diuen, ajuda. I si són a un lloc visible, poden tenir efecte dissuassiu.
*LA DISSUASSIVA. Funciona, sobretot, al transport públic. Contra les pintades al bus, al tren i al metro, algunes ciutats han decidit projectar a les càmeres informatives imatges advertint de les conseqüències (multes, detencions) de la malifeta. A Austràlia, per exemple, un jove emmanillat alerta a les càmeres del bus que pintar el transport públic és delicte.
*I UNS CAVALLETS. Alguns grafiters suggereixen canalitzar la creativitat dels autors deixant-los col·locar cavallets en la via pública (a la rambla d’Ègara, per exemple) per pintar a l’aire lliure, de manera controlada. Després es podrien endur la seva obra a casa.
*UN EQUIP D’INTERVENCIÓ. Hi ha ciutats que han format equips de neteja especialitzats en la neteja de parets, amb dedicació gairebé exclusiva
