Els submarinistes s’endinsen en les fredes aigües de febrer. Busquen els tresors (poc) amagats de l’Escola Industrial, que avui no cerquen a la icònica façana (que tot terrassenc té gravat en el seu imaginari de ciutat); sinó que s’amaguen a l’interior. Així que avui s’escolen entre les portes universitàries per buscar les restes del que ha estat el naufragi del pas del temps.
“Certament, l’interior ha perdut molt”, matisa Joaquim Marquès, arquitecte i professor jubilat de l’ESEIAAT. De fet, explica els motius, com ara que l’edifici inaugurat l’any 1904 no ha parat de funcionar mai. “Ha estat institut, escola d’Arts i Oficis, universitat de la UPC, de la UB…”, enumera. “I en aquest temps, ha patit destrosses, tot i que també transformacions necessàries per adequar l’ús”, enraona. Per exemple, “potser no tenia sentit que els alumnes fessin classe en cadires modernistes”.
Així i tot, també afegeix que hi va haver una època en què tot es llançava. Però, qui és capaç de jutjar l’ahir amb la mirada d’avui?
Un dels murals, amb part de l’homenatge escultòric a Sala i Argemí / NEBRIDI ARÓZTEGUI
Tanmateix, molt patrimoni resisteix. I és que és el que es coneix com a patrimoni “de la quotidianitat”. O sigui, quan les persones fan una tasca rutinària en un espai amb alt valor patrimonial: Ferro forjat amb formes de fantasia, vitralls d’art déco, fusteria dins les aules, tapissos amb motius de la vida industrial, rajoles modernistes…
Un escenari extraordinari del que potser no en percebem tota la rellevància. O potser sí: “La meva facultat té 119 anys”, pot pensar un alumne, sobre l’edifici inaugurat al juliol de 1904, obra de Lluís Muncunill.
Cada dia passen per davant d’elements patrimonials a protegir, segons les fitxes urbanístiques municipals. Com ara el vestíbul, potser la joia de la corona. A cada costat es troben sengles murals, dels pintors i germans Viver, que representen una al·legoria del món industrial de l’època. I que daten de l’any 1905.
Tanmateix, un dels dos (a mà esquerra) pateix almenys dues visibles esquerdes. Tanmateix, no és el primer cop que hi apareixen, ja que es van pintar sobre paper d’estrassa (després aferrat a una tela basta). La universitat està pendent que els tècnics especialistes en facin la rehabilitació, que a hores d’ara cal entomar cíclicament cada dos o tres anys.
Làmpada entre modernista i art déco, datada aproximadament entre 1925 i 1930 / NEBRIDI ARÓZTEGUI
A més, al centre del vestíbul es troben fins a vuit columnes metàl·liques, pilars rodonats que formen una creu. Han estat recobertes d’una pintura protectora per tal que, en cas d’incendi, el ferro no es rebregui.
Així mateix, del sostre hi penja una làmpada, amb vitralls i cercles concèntrics, d’un estil entre modernista i déco. La datació es podria situar entre els anys 1925 i 1930.
Finalment, es troba una mena de mausoleu de marbre fosc, en homenatge a Alfons Sala i Argemí (de qui hi ha un bust), inaugurat l’any 1948.
A continuació trobem unes imponents escales amb forma imperial, de marbre del país, de les que també cal destacar les baranes metàl·liques.
Les escales desemboquen primer en la sala d’actes, on destaca un altar dissenyat per l’interiorista terrassenc Eduard Blanxart (que resta amagat sota unes cortines), així com un mosaic seu.
Actual sala d’estudis, on s’hi féren judicis sumaríssims durant la Guerra Civil / NEBRIDI ARÓZTEGUI
I finalment accedim al primer pis, on trobem l’actual sala d’estudis. Allà hi ha un vitrall amb motius industrials, que data de 1927. “N’hi surten abelles, que són els obrers; la Deessa, que és la indústria…”, explica Marquès.
I tot i que ja no hi quedi la fusteria dels mobles d’un temps, és una sala plena de significat: Durant la guerra, s’hi celebraven judicis sumaríssims.
Des dels seus finestrals es pot veure el pati ajardinat davanter, on s’hi troba una obra escultòrica en honor Pere Amat, en aquest cas obra de Llimona. Es tracta d’una “T” invertida, que fa de banc i del mig del qual s’alça una columna, coronada per un bust del prohom terrassenc.
Façana exterior / NEBRIDI ARÓZTEGUI
Ara que hem sortit al pati, aprofitem per mirar la façana, en la que es trovben uns capitells amb forma de raïm. “Son molt interessants, perquè en aquella època Lluís Muncunill era arquitecte municipal i era més sobri en els seus dissenys del que esdevindria més tard”, apunta Marquès. Els elements vidriats del coronament de dalt, així com el totxo emmarcant les finestres, també són destacables.
I és que aquests tresor no estan massa amagats, però de tant a prop, necessitem submarinistes que ens els trobin.
