Salvador Cardús i Ros
Aquesta setmana hem tingut a Terrassa el ministre de la Presidència del govern espanyol, Félix Bolaños. Ha vingut convidat per la Cecot, i amb visita posterior al PSC, la sucursal del seu propi partit a Catalunya, el PSOE.
I, és clar, s’ha comportat com el ministre espanyol que és: se’n va a províncies, i fa brillar la quincalla que ens porta per bescanviar-la amb l’or i la plata que ja s’havia emportat abans de venir.
Som a tres mesos de les eleccions municipals, i la patronal Cecot acull els partits dels diversos candidats a l’alcaldia, a qui fa arribar les seves demandes per a la ciutat, la seva àrea d’actuació i el tipus d’empreses que representa. És un treball de relacions públiques i de “lobbing” –de pressió a favor dels mateixos interessos– que més que no pas orientar el vot de l’empresariat, serveix per orientar el discurs dels candidats en campanya a l’hora de fer content tothom. Si un cop passades les eleccions els convidats se’n recorden, o si finalment fan cas a altres grups de pressió més poderosos, ja és un altre tema.
Tot això és perfectament previsible. El que és escandalós és la qualitat de la quincalla que ens portava Bolaños. Que digués que el govern espanyol ha incrementat en un 42% els recursos per a Catalunya comparat amb fa cinc anys és simplement una presa de pèl. En primer lloc, perquè capgira la realitat de la situació: aquests recursos, de fet, ja eren nostres, resultat de l’esforç fiscal dels catalans. I totes les dades mostren que la depredació que en fa l’Estat no sols es manté estable, sinó que creix. Després, perquè sabem prou bé que una cosa són els pressupostos i una altra allò que realment s’executa. I, en tercer lloc, perquè caldria contextualitzar aquest percentatge en el marc d’un increment extraordinari de la despesa pública en general, bé sigui per la covid, bé sigui per les polítiques europees de més despesa pública. Sabem que la demagògia no té fronteres, però seria desitjable que l’engany no tingués futur.
Però si aquesta era la mercaderia que venia a la Cecot, llavors el ministre Bolaños, ja a la seu del PSC, en portava d’altra i es vantava dels compromisos del govern espanyol amb Catalunya. Tot i el balanç galdós de la Taula de diàleg i la inutilitat de la suposada desjudicialització, no va tenir manies a l’hora dir que “el PSOE dedica moltes hores de treball al fet que Catalunya sigui més habitable”. Gràcies, “bwana”. Sense el PSOE encara viuríem en barraques! A més, aquest tenaç enterrador de la voluntat independentista encara va tenir el coratge de dir que el conflicte democràtic del 2017, al qual el PSOE va contribuir a encendre amb entusiasme donant suport a la destitució del Govern i el tancament del Parlament –i a tota la repressió posterior–, va suposar una “tensió insuportable” per als catalans. Per afegir, encara, que gràcies a la posició del PSC, aquest partit “ha esdevingut la columna vertebral de la prosperitat”. Es veu que als polítics –i no només als tertulians– també se’ls escalfa la boca i ja no els ve d’un pam a l’hora de penjar-se medalles.
Ah! I un afegit: sobre la “taxativitat” amb què Salvador Illa va dir que es faria la B-40 de Terrassa a Sabadell, soc tot un Sant Tomàs. No m’ho creuré fins al dia que hi passi.
