Jordi Tarragona, conseller de famílies empresàries
Recentment, ha sigut notícia a la premsa els canvis a la presidència del consell d’administració de les empreses de dues importants famílies empresàries: els Gallardo (Almirall) i els Grifols.
A Almirall han decidit deixar de cercar un nou conseller delegat, i que ocupi el càrrec l’actual president del consell d’administració (Carles Gallardo Piqué, 1972), membre de la tercera generació de la família empresària. La decisió s’ha pres després d’haver tingut quatre consellers delegats els darrers cinc anys. Han dit que crearan un comitè de governança “per controlar i equilibrar la posició del president-CEO”, que estarà format per tres dels consellers independents.
A Grifols han nomenat nou president executiu un conseller independent des del 2006, en substitució de l’anterior, primer aliè a la família, nomenat fa cinc mesos. En aquest cas, la reacció del mercat ha sigut una caiguda del 10% a la cotització. Com que Almirall no està als mercats cotitzats, té un capital més pacient –el familiar– i no podem saber quina ha sigut la reacció dels accionistes a la decisió. I és que manifestar els desacords a les empreses familiars pot ser més difícil que a les no familiars, per la pressió dels vincles i la dificultat de sortida; però això no ha de ser necessàriament dolent.
Algunes persones pensen que el càrrec de president del consell d’administració és un càrrec més aviat honorífic, però és un element clau per al bon funcionament del consell d’administració i, per tant, del bon govern de l’empresa familiar. El president del consell d’administració és qui ha de moderar els debats per assegurar la participació efectiva de tots els consellers, i que tots els temes siguin adequadament debatuts, i que els objectius de cada tema s’assoleixin. Entre les responsabilitats del president hi ha la de decidir quina informació s’ha de remetre i la coordinació de les comissions. Respecte a la informació, convé que sigui adequada pel que fa a quantitat i qualitat, i remesa amb temps suficient per a la seva anàlisi.
És una mesura de bon govern que el president del consell d’administració i el conseller delegat siguin diferents persones, ja que ha de rendir comptes davant del consell. Convé evitar que la mateixa persona sigui jutge i part. Però a moltes empreses familiars, sobretot en època del fundador, no se separa, i fàcilment es té un consell presidencialista; sobretot si els consellers no tenen prou nivell. Hi ha famílies empresàries en les quals fins i tot és la mateixa persona que ostenta, a més, la presidència del consell de família. En aquests casos, el risc de confusió de rols pot ser màxim.
La presidència del consell d’administració ha de tenir una orientació més estratègica i, per tant, a llarg termini, sense deixar de controlar els resultats i la caixa. La perspectiva del conseller delegat ha de ser més operativa i, en conseqüència, a curt termini. Un ha de conduir amb els llums llargs, i l’altre, amb els curts.
El Codi de bon govern de la Comissió del Mercat de Valors diu que “l’acumulació de càrrecs pot proporcionar a la companyia un lideratge clar en l’àmbit intern i en l’extern, així com reduir els costos d’informació i coordinació. Però no podem oblidar el principal desavantatge que presenta aquesta solució, a saber, la concentració de molt poder en una sola persona. Es considera necessari que quan siguin exercits per la mateixa persona s’estableixin mesures correctores. Així, la normativa societària estableix una majoria reforçada de dos terços per nomenament del president en aquests casos i recull l’obligació de nomenar un conseller coordinador d’entre els independents. Es recomana que les funcions del consell coordinador s’estenguin a aspectes addicionals com les relacions amb els accionistes de la societat en matèria de govern corporatiu o la direcció del pla de successió del president”.
Tot això pot sonar a xinès a la majoria d’empreses familiars, que no tenen consell d’administració; i si el tenen, pot ser quelcom semblant a un gerro que només compleix formalismes sense entrar en decisions estratègiques. Amb això, els manca un dels òrgans que poden ajudar la professionalització de l’empresa a la següent generació i, per tant, la continuïtat de l’empresa familiar.
