El raper publica aquest dijous el seu tercer disc, “Dummy”. Un joc de paraules amb el qual Lildami (Terrassa, 1994) fa broma de tot i canta per fer ballar… I per sembrar llavors! A més, el 10 de març torna a “Eufòria” (TV3) i l’abril encetarà la gira de concerts. Ens espera al mirador del MNACTEC, un escenari emblemàtic per a ell , perquè és el lloc on va rodar el videoclip de “0822”, en homenatge a la seva ciutat.
Què és “Dummy”, un disc de trap o música urbana? Són etiquetes que entenc que es posin, però jo crec que faig rap i pop. De fet, jo dic que faig música aquàtica: entre el rap i el pop. Porto tota la vida fent rap, però m’encanta el pop i fer melodies. Faig “Ulleres de sol” que és súper trap. Però tens “Supermercat” que és súper “popy”. I també hi ha una bachata, un tema “hiphopero”… Faig música urbana? Mmm… Quina música no és urbana?
Com comences a rapejar? Començo amb 14 anys, perquè el meu germà gran comença a escoltar rap, I de retruc, m’ensenya els discos. M’interessa i és aquell punt flipat de quan tens 14 anys i dius: “Jo això també el puc fer. Jo puc ser Kase.O”. Oh, aquell disc de Violadores del Verso! Així que començo a rapejar al pati de l’escola.
I el primer grup? Vam estalviar entre tres col·legues i vam comprar una petita taula de mescles. I començar a gravar! Que no sabíem ni com anava. Ara és impensable! Parlo del 2008. No teníem les eines, ni de broma! En canvi, ara entres a Internet i tens tutorials de tot. Recordo que aconseguíem una instrumental que fa bases i gravaves el tema d’una tirada. Un rapejava primer i et passava el micro. Com era d’un sol cop, si algú s’equivocava, tot a la merda! Fent el “freaky”!
Amb les voltes del Vapor Amat i Aymerich / NEBRIDI ARÓZTEGUI
Hi ha alguna cosa que romantitzes, d’abans que tot passés pel digital? Soc de l’època Internet, ja vaig créixer penjant en el meu primer vídeo a Youtube. Però no hi havia tants recursos com ara, però trobo que és collonut perquè democratitza l’aprenentatge. Un xaval es baixa cinc vídeos d’animació en 3D i pot pencar d’això.
I les xarxes socials? En un dels temes del nou disc hi parles “M’és igual”. Òbviament és la hipocresia. Són una merda, però necessito tenir-ho. En primer lloc, perquè m’agrada veure com funciona l’algoritme. Què fa que un vídeo de TikTok pugui tenir 5 milions de visites? És molt interessant sociològicament, tot i que també crea addiccions. La gent de cop té unes pretensions de vida. Obres Instagram i tot són guapos, joves, tenen millor cotxe, fan millors viatges que tu… És molt fàcil que et generi complex, “soc un fracassat”. Però me les prenc molt com una feina. Hi has d’estar.
De vegades caiem (o caic) en els prejudicis. Penses en segons quins rapers americans, una mica “matxis”… Però quan escoltes les teves lletres, és ben diferent. Entenc que es pugui pensar, perquè hi ha molts artistes que tenen un discurs misogin, un discurs buit… Ara bé, no es pot generalitzar tot un gènere! El reggaeton no és masclista. Hi ha alguns artistes que -i per desgràcia m’atreviria a dir que és la majoria- són masclistes. Però no el conjunt. No té ni cap ni peus!
Com decideixes de què parlar? En les cançons, crec que la gent ha d’explicar la realitat. Si la teva vida és que has hagut de passar droga per tirar endavant, explica-ho! Ara, em fa ràbia, si veig un “pibe”, que no li ha faltat res, que ha tingut una educació, i es vanagloria de ser carrer… Em sembla una falta de respecte per les persones que sí que han estat en aquella situació. Així que jo parlo del que puc parlar, de les meves vivències. Intento fer coses d’empoderament personal. I sense ser un xapes! Perquè em fa ràbia quan escoltes una cançó i és un sainet, dient el que has de pensar. Passa molt amb el rap polític, protesta… Prefereixo sembrar la llavor. Com el tema “Quatre gats”, que és contundent. I realment no ho havia fet mai! Però no dic que votis això o que no votis l’altre.
Tu mateix no mostres una masculinitat massa normativa. Les teves ulleres tenen forma de cor… Tenen un significat? Són una nova narrativa sobre l’amor? Ha, ha, ha! Si, no soc el “tio” de samarreta imperi fent abdominals. Però les ulleres no tenen un discurs! Bé, la roba, els complements, els cabells… Serveixen per mostrar per fora com ets per dins. Jo per dins soc alegria, festa, molts colors. I de vegades, veus algú i penses: ostres “tio”, ets color gris. Bé, doncs a l’hora de vestir es nota. I ho dic sense voler-me abanderar de cap moviment. Fa molts anys que em pinto les ungles, abans de fer discos. De vegades, veus artistes que la seva forma de vestir està clarament enfocada per agradar algú.
Ara altres ulleres: els de sol, que donen nom a un dels “singles”! No ho vaig fer conscientment, l’analogia! Però sí que em fa la sensació que en els darrers anys he conegut la pila de gent, però tens la sensació que en el fons no et coneixen. Potser semblo que estic bé, que estic brillant… I per dins tinc les mateixes merdes que pots tenir tu o qualsevol!
I com portes aquesta celebritat? Quan vaig per Terrassa és molt “chill”. Estic molt agraït, la gent m’acostuma a tractar amb molt de respecte. I jo funciono com un mirall: si algú em ve i em tracta bé, jo també. Però si em vens vacil·lant, jo també ho faré.
El Vallès sembla l’epicentre del trap! Com hem arribat fins aquí? I a més a més, no és d’ara! Hi ha un grup que és els Sólo los Solo, que són del “puto” Vallès i han tingut calat en grups nacionals de referència! Serà perquè som el cinturó de “Barna2… I mira que a “Barna” passen coses! Però a Terrassa hi ha més grups de rap que d’altres gèneres. I si te’n vas a Torrelles de Foix, doncs hi ha més grups de rumba o de ska. Però abans? Quan jo escoltava rap, al meu col·le era el “rapero” de la classe! L’únic pringat que escoltava rap! I ara vas a una escola i estan escoltant, Bad Bunny, Quevedo, Bizarrap, Duki… És absurd com ha canviat en 15 anys! Suposo que són les condicions de ciutat obrera, de Terrassa, que et fan empatitzar… No sé perquè som bressol del rap!
Parafrasejant Jordi Ganchitos (que dimarts va actuar a la Nova Jazz cava), cal “salvar Terrassa de l’avorriment”? No és res d’avui, ni d’ahir. És una manca d’oci per joves de sempre. Com pot ser que la tercera ciutat més poblada de Catalunya només tingui un carrer com la rassa amb dos bars musicals per sortir-hi? Com pot ser que no hi hagi una sala Apolo, la Salamandra de l’Hospitalet, la Cabra de Vic… No sé què és, però hi ha una mancança total. Gràcies a Déu, no és la meva feina solucionar-ho. Quan tenia 18 anys anava al Mojito, al Parc Vallès… I també va acabar tancant! No dic que hagi d’haver-hi una macrodiscoteca, però un recinte per fer concerts grans…
I llavros, on són els joves? A veure, hi ha moviment a Terrassa. Però quan tenia 18 anyets me’n vaig anar a “Barna” a fer música, tots els meus col·legues estaven allà. No sé de qui és culpa, però me n’anava a “Barna” i em passava el dissabte allà.
Per cert, com portes escoltar les teves cançons de casualitat? Ha, ha, ha! De vegades em passa que algú va escoltant una cançó meva al cotxe, amb la finestra abaixada… O fins i tot he arribat a escoltar “Supermercat” mentre feia la compra de veritat! És metasupermercat, ha, ha, ha! Bé, és estrany!
