Salvador Cristau, bisbe de Terrassa
És un terme que es fa servir sovint avui, i fins i tot ho pregunten de vegades quan es fa un viatge o es va a dinar a un restaurant. I és bo que ho preguntin perquè hi ha persones “intolerants” a determinats elements o productes químics, i també naturals; persones que podrien veure greument afectada la seva salut.
Però les intoleràncies que voldria comentar avui no són aquestes. En són unes altres ben diferents, encara que també poden produir efectes molt nocius. Em refereixo a les intoleràncies entre les persones, i també les que podríem denominar intransigències.
Però es pot considerar que una persona intransigent o intolerant amb una altra realment és cristiana? Quan rebutgem algú perquè no pensa com nosaltres, quan no volem saber res de qui és diferent de nosaltres, podem dir que som realment cristians?
Podem imaginar Jesús comportant-se de manera intransigent amb les persones? És veritat que més d’una vegada els evangelis ens mostren la radicalitat dels seus plantejaments. Però Jesús és radical en el plantejament, en la proposta, deixant sempre la llibertat a l’ésser humà i sense rebutjar mai ningú. “Qui vulgui venir a mi que prengui la seva creu, i em segueixi” (Mt 16, 24). “Qui vulgui”, diu Jesús, no obliga ningú. I afegeix: “Que prengui la seva creu”. Però això no és pas intransigència, es tracta de prendre la nostra creu, la que ja tenim perquè és la nostra. El que diu Jesús és que l’abracem i anem amb ell. I això no és intransigència. Això és abraçar-nos i ajudar-nos a dur la nostra creu.
No, Jesús no és ni intolerant ni intransigent. En tot cas, ho eren, i molt, els fariseus i els mestres de la llei que no volien saber res d’ell i del que ell deia. I ho som nosaltres quan ens resistim a acceptar la seva paraula.
Jesús acull i perdona la pecadora sorpresa en adulteri i aquella altra dona que li va ungir els peus i els cabells amb perfums i llàgrimes. Jesús es va trobar amb Zaqueu, que era un pecador, i el va perdonar; va cridar Mateu el publicà, va cridar a ser apòstols homes molt diferents d’origen i de cultura. Va guarir malalts i va treure dimonis, perquè el que era important per a ell eren les persones amb els seus cossos i les seves ànimes, perquè per això havia vingut al món. Jesús era intransigent amb el pecat, però no amb el pecador, amb l’home i la dona era acollidor: “Veniu a mi… Accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus, que soc benèvol i humil de cor i trobareu el vostre descans” (Mt.11,28).
I ell ens ensenya un camí que és de reconciliació i de perdó, no pas d’intransigència. Un camí que s’inicia reconciliant-nos amb nosaltres mateixos, i amb els que ens envolten.
Desterrem, doncs, la paraula “intolerància” de nosaltres, apartem la inransigència de les nostres vides, substituïm-les per l’acolliment, la benevolència, la humilitat, com ell ens ensenya.
