Les veus a omplien les parets de l’església de Sant Miquel. Tan sols estaven escalfant, però, aquells cants eren el més semblant a la música que deu sonar a les portes del cel. Amb una mirada s’entenien, la compenetració es podia palpar en l’ambient gèlid de l’església a les onze del matí. Era el cel representat a la terra, més concretament al centre de la terra terrassenca, a la Seu d’Ègara. Quatre dones n’eren les protagonistes: la Paloma Gutiérrez del Arroyo, l’Ana Arnaz, l’Èlia Casanova i l’Amparo Maiques i totes juntes representaven la compenetració, la fusió, la tècnica i la professionalitat.
Des del passat dimecres, les membres d’EVOCA, el grup d’Exploració de la Vocalitat i l’Oralitat del Cant Antic, treballen a la Seu d’Ègara per mirar de reproduir el so i els cants que es feien al segle IX durant l’època del Mossàrab. Una part d’aquest treball s’emmarca en un projecte d’investigació multidisciplinari que permetrà la recreació virtual del temple i l’escolta més acurada possible dels cants que es feien en el seu interior fa més de mil cinc-cents anys.
El projecte, que lidera la catedràtica en musicologia de la Universitat Complutense de Madrid, Carmen Julia Gutiérrez, està format per diferents equips d’especialistes que treballen conjuntament per a poder fer realitat el salt de la Seu d’Ègara cap a la dimensió digital del patrimoni. Així doncs, de manera científica es pretén reconstruir la musicalitat de les pregàries dels habitants de Terrassa de fa quinze segles.
Cant a la Seu d’Ègara registre virtual del so/ Alberto Tallón
La Seu d’Ègara, el centre del treball de camp
Des del centre de l’església de Sant Miquel, la Paloma pren el to i tot seguit la resta de cantants la segueixen. Observades per les columnes de l’indret i pels tècnics de so que intenten esbrinar des de quina posició s’escolta el cant més net, les membres d’EVOCA assagen hora rere hora per aconseguir un so perfectament empastat. Han reproduït el cant des del mig de l’església, des dels absis, a la cripta, projectant la veu amunt, cantant de cara la paret, de totes les maneres possibles, però totes quatre estan d’acord: “No hem escalfat prou”, diu l’Amparo, “Aquestes dues sonoritats son maravelloses”, confessa l’Èlia, “Provem també a l’latra església, per escollir on gravarem” conclou la Paloma.
Durant els cinc dies de treball en terres egarenques, les membres d’EVOCA han acumulat hores i hores de treball. Algunes han estat més distretes, com el fet de reproduir els càntics a les esglésies, i altres més feixugues, com l’exploració, l’estudi i la tasca de desxifrar els manuscrits.
Les hores darrere de 10 segons de cant
El projecte pretén reproduir el so i els càntics que es feien el segle IX a les esglésies abans que arribes el cant gregorià i s’imposés a tota la península. La reproducció del so, gràcies a la tecnologia és possible, però saber amb exactitud la melodia i els girs vocals de les litúrgies és pràcticament impensable. La Paloma assegura que “en aquest punt del treball ja podrien reproduir el so amb algun altre tipus de cançó, però que la gràcia és fer-ho tal com ho feien en aquell temps, tant seguint les característiques dels càntics com en la manera d’aprendre’ls i d’executar-los”.
Arribats en aquest punt, el paper d’aquest segon grup de treball, després de tenir fa unes setmanes als enginyers de la Universitat Politècnica de Madrid, va molt més enllà.
Cant mediaval a la Seu d’Ègara registre virtual del so /Alberto Tallón
La dificultat de desxifrar els cants mossàrabs
Abans que s’imposés el cant gregorià, a cada territori hi havia una litúrgia amb cant propi. Per exemple, a la península hi havia el cant mossàrab. Les primeres anotacions d’aquestes peces no es comencen a veure fins al segle IX, ara bé a cada indret, tot i que compartien característiques similars, tenien petites diferències. Els primers registres de cants escrits només incloïen la lletra i unes formes que indicaven la manera de cantar la peça, però no detallaven la melodia ni el to en què s’havia de cantar. Tot això apareix dos segles més tard. A partir del segle XI, quan el cant gregorià ja s’estava imposant a molts llocs, comencen a aparèixer les primeres codificacions que indiquen l’altura de la nota, és a dir, es poden apreciar per primer cop una mena de partitura on situar les figures.
Així doncs, la seva tasca parteix d’uns manuscrits del segle IX tan sols amb la lletra i unes anotacions per saber com s’havia de cantar la nota (que podria ser l’equivalent a una figura musical actual) i uns registres de dos segles més tard amb les mateixes característiques, afegint la codificació de l’altura de la nota i simplificant les anotacions de com eren les figures.
El problema: les anotacions són d’èpoques, de cultures i d’indrets diferents. Des d’EVOCA intenten desxifrar aquestes primeres anotacions mossàrabs a partir de les inscripcions d’altres indrets de l’època com per exemple, Milà, on per exemple els habitants van intentar deixar registres de les litúrgies i a la vegada amb cants gregorians de l’inici de l’època.
La tasca és costosa i complicada perquè es pretén desxifrar el cant mossàrab a partir d’altres litúrgies de l’època d’indrets diferents i de cants gregorians de dos segles més tard. I la feina es dificulta quan has d’aconseguir interpretar com era la melodia, en quin to es cantava i que signifiquen cada una de les figures que t’indicaven la duració i les característiques de la nota. I per fer això s’ha de compondre un puzle de peces i manuscrits de llocs, èpoques i cultures diferents perquè hi ha molt pocs registres de la litúrgia hispànica.
Cant mediaval a la cripta de l?Església de Sant Miquel a la Seu d’Ègara registre virtual del so Alberto Tallón
A més a més, la Paloma explica que la manera de transmissió de la litúrgia també és important pel projecte. “Primer ens aprenem la melodia a partir de les anotacions del segle XII i després la modelem a través de les anotacions del segle IX que són molt més precises pel que fa a girs vocals, és a dir saber si haig de fer vibrar la nota, allargar-la, fer-la més curta…”. Per tant, el treball de la memòria es transcendental en el projecte.
Tota aquesta feina es veurà traduïda en el projecte de digitalització de la Seu d’Ègara on es pretén reproduir en so i les cançons que es produïen a l’església en l’època del mossàrab. Ara bé com que desxifrar amb exactitud les cançons és una tasca veritablement impossible, els cants seran el més aproximat possible gràcies al treball del grup d’EVOCA. al final es parteix del repte d’estudiar al voltant de set mil peces del segle VIII. Un dels corpus de música de l’època més gran que existeix a tota Europa, juntament amb els del cant gregorià, el problema és que la majoria dels documents són inintel·ligibles i la recerca es fa buscant patrons gràfics que coincideixin amb les cançons ja “traduïdes” -només 21- pels monjos segles després, amb anotacions sobre els documents antics.
Les darreres fases del projecte
Un cop estiguin totes les aproximacions als cants litúrgics arribarà el moment de fer la reproducció sonora de l’espai. En aquest punt de la recerca sobre l’acústica dels ritus hispànics a l’església de Sant Miquel durant el segle VIII participarà tot l’equip multidisciplinari d’investigadors experts en enginyeria del so, en musicologia, en història, arqueologia i bioinformàtica que acumulen anys d’experiència en la investigació.
El que van fer fa unes setmanes els enginyers de la Politècnica de Madrid a Sant Miquel extraient un model acústic es creuarà amb un model virtual que es farà a Madrid, tenint en compte elements com la dimensió de la càmera interior del temple de Sant Miquel, els materials, els ornaments i els punts d’emissió i recepció de so durant els ritus hispànics. A l’interior d’una càmera “anecoica” (sense ressò), les membres d’EVOCA gravaran els cants i es generarà un model virtual amb la reverberació exacta de l’església en estat primitiu.
