N’eren 26 i vuit d’ells van anar al front. I dos d’ells van treballar amb companys de Madrid a la capital assetjada pels bombardejos. L’historiador terrassenc Marc Ferrer reconstrueix les històries dels bombers de Terrassa durant la Guerra Civil.
El 26 de gener del 1939, quan l’exèrcit sollevat entrava a Terrassa, combatents republicans fugien per un altre flanc. El bomber Hermenegildo Soler Puig es trobava en un hort de Ca n’Anglada juntament amb el seu amic Francesc Pascual quan els soldats a la desbandada es van topar amb ells. Tots dos s’havien resguardat en una barraca amb les seves famílies, en prevenció de l’entrada del bàndol franquista, però no van ser uns sinó els altres els que van matar a trets l’Hermenegildo i el Francesc durant una discussió, es desconeix el perquè. L’Hermenegildo, que havia bregat amb les flames i els enderrocs. Ell, que s’havia incorporat el juny del 1938 a files com a xofer voluntari.
La d’Hermenegildo (Mura, 1901) és potser, per l’abrupte final, una de les més commovedores dels centenars d’històries recollides per l’historiador terrassenc Marc Ferrer, bomber voluntari de Matadepera, apassionat de la història i les històries dels bombers catalans, sobretot durant la Guerra Civil. A Ferrer se li escapa aquesta passió en tot el que fa, quan assenyala tal o tal document, i aquesta fotografia que ha aconseguit en una de les seves múltiples porfídies en arxius familiars i institucionals.
Les troballes
El 2004 es va celebrar el 125è aniversari del cos de Bombers de Terrassa. Ferrer es va oferir per involucrar-se en l’elaboració d’un llibre sobre l’efemèride i va contactar amb aquesta febre investigadora que, entre altres troballes, li va permetre esbrinar que bombers terrassencs havien acudit en ajuda dels de Madrid el 1937. Una troballa enlluernadora li va portar a una altra, i aquí segueix, mogut per un propòsit de reparació: “El paper dels bombers durant la Guerra Civil a penes s’ha tractat, quan no ha estat ignorat, menystingut. No es parla d’ells ni en els llibres sobre crema de convents”. Ferrer té una web, bombersenguerra.cat, on comparteix bona part de la seva recerca. Qui vulgui aportar dades pot fer-ho a l’adreça de correu electrònic info@bombersenguerra.cat.
La seva recerca va experimentar un impuls l’any 2014. “Des de llavors no he parat”, diu l’historiador, mentre mostra una comunicació del “company delegat governatiu d’aquesta ciutat de Terrassa” que el 7 de setembre del 1937 avisa la Comissaria General d’Ordre Públic de la Generalitat de l’incendi que a les 16 hores del dia d’abans es declarà “al Local del Consell d’Economia, ‘edifici Acondicionament Terrassenc’, enclavat al carrer del Canonge Rodó, el qual va ser sufocat a les 17 hores”. El foc es va estendre per “gran quantitat de llana i borra” i va ser produït “per poca prudència en fumar”.
Els incendis
Terrassa va viure una guerra més calmada que altres ciutats. El 21 de juliol del 1936 i dies següents van ser incendiats temples: les esglésies de Sant Josep, Pla de l’Ametllera, Josefines Carmelites; els convents de les Carmelites, les Darderes i de Sant Francesc, i la basílica del Sant Esperit, “on els bombers van treballar de valent perquè les flames no arribessin a les cases veïnes, malgrat de quedar desbordats per la situació”, exposa Ferrer.
El desembre del 36 es va instal·lar una sirena a l’Ajuntament. Entre finals del 37 i l’abril del 38 es va decidir la construcció de set refugis. Se’n van començar sis, però no se’n va acabar cap. El 24 de gener del 39, al sud de Ca n’Aurell, van caure bombes, sense víctimes. Va ser el primer i l’últim bombardeig de Terrassa. Marc Ferrer sosté que els burgesos egarencs exiliats en la zona franquista van frenar els atacs “per no malmetre la seva important indústria tèxtil”.
A Terrassa hi havia, durant la guerra, 26 bombers. Un document trobat per Ferrer a Badalona, on tenia la seu la Federació de Cossos de Bombers de Catalunya, en conté la relació a data 15 de setembre del 1938. L’Hermenegildo hi és. També hi és Alfons Tarrida Sabaté, que va formar part del grup de bombers catalans que va anar a Madrid a ajudar els seus companys, exhausts pel frenètic treball a la capital assetjada pels bombardejos.
Rereguarda
En l’estiu del 1937, la federació va proposar als bombers de Madrid ser rellevats per apagafocs catalans amb la finalitat que els primers prenguessin un descans a Barcelona. “Els bombers madrilenys van acceptar l’ajuda dels seus companys catalans, però en cap moment van voler ser rellevats i van continuar treballant malgrat les bombes”, explica Ferrer. Entre els 60 bombers de Catalunya que van marxar a Madrid, dos eren de Terrassa: Alfons Tarrida i Manuel Casas Carol. Per a Ferrer, enviar bombers al front va constituir “un greu error estratègic”, perquè va deixar desprotegida la rereguarda.
El febrer del 1937 es va decretar la mobilització i lleva obligatòria. Un estatut d’indústria de guerra va permetre els bombers triar destí, gairebé sempre batallons d’enginyeria per construir trinxeres o tallers com els d’aviació. La mitjana d’edat fregava els 37 anys. Vuit membres del cos a Terrassa van acudir al front. N’hi havia de tot. Un era anarconsindicalista. Un altre es va passar al bàndol franquista. Dels 26, dos van ser destituïts en acabar la guerra per desafecció al règim. L’historiador, però, encara no ha aconseguit “tots els expedients de depuració”. Hermenegildo Soler ja estava enterrat.