Sandra Jiménez Jiménez pilota el Servei d’Emergències Mèdiques (SEM) del Consorci Sanitari de Terrassa (CST), l’equip que gestiona l’única unitat medicalitzada de suport tècnic vital avançat a la ciutat i al seu entorn, la que atén les urgències més crítiques. En el Dia Mundial de la Dona i la Nena a la Ciència, aquesta infermera ens explica les claus d’un servei i d’una vocació que salva vides.
Fa 23 anys que Sandra Jiménez treballa al CST, casa seva, diu. El Servei d’Emergències Mèdiques és “al servei que més m’agrada, a la punta de llança professional” / Nebridi Aróztegui
Com és un dia al Servei d’Emergències Mèdiques a Terrassa?
Som els primers sanitaris en l’atenció extrahospitalària i, donat que som la única unitat medicalitzada, podem assistir parades cardiorespiratòries, accidents de trànsit i també tenim dies tranquils. Aquesta és una feina que no pots programar. Mai sabem que ens presentarà el dia i hem d’estar preparats per afrontar les situacions més difícils. Per això és tan important que els equips estiguin molt formats, romanguin alerta i, sobretot, tinguin actitud.
“Aquesta és una feina molt intensa, que enganxa molt. Com a equip som una pinya i fem una bombolla perquè no ens afecti emocionalment, per ser més eficaços”
Què aporta una dona, i una infermera, a la coordinació d’un servei com el SEM?
Potser més empatia. Els rols estan començant a canviar a un servei, el de les emergències mèdiques, molt masculinitzat fins ara. L’àmbit extrahospitalari ha estat un món d’homes i ara toca fer-nos més visibles, també a les tasques de coordinació. Aquesta és una feina molt associada a l’adrenalina, al risc, a una dedicació molt intensa i que implica disponibilitat. Jo mateixa tinc dos fills petits i fins ara no havia pogut dedicar-me de ple, com volia. És un esforç molt gran perquè cal molta implicació.
Com recorda els pitjors moments de la pandèmia al servei?
Anímicament va ser molt dur. Més que a les urgències i a les UCI. Hem viscut situacions que ningú ha vist. Nosaltres érem els primers a arribar a casa, on la intensitat emocional era molt alta. Havíem d’atendre els malalts, persones en estat crític, envoltats de famílies destrossades per la situació. Van ser mesos molt difícils.
El SEM va ser el gran oblidat?
He de dir que avui aquelles experiències encara ens passen factura. Estem millor, però en parlem sovint. Estem acostumats a les emergències, a les situacions crítiques. Però aquella va ser una situació del tot extraordinària. Ho tenim molt present encara que hagi passat molt de temps.
“A les aturades cardiorespiratories els primers minuts són vitals i la societat s’ha de formar per atendre-les, ha de ser la primera vàlua del sistema”
Cal ser d’una fusta especial per treballar al SEM?
Parlem molt i treballem en equip. Aquesta és una feina de molta intensitat, emocional i que enganxa molt. Jo no la canviaria per res. Fem molta pinya perquè afrontem situacions molt complicades. I el que fem com equip és crear una bombolla perquè no ens afecti, per poder ser molt eficaços. No ens podem permetre enfonsar-nos.
El SEM és la porta d’entrada al sistema sanitari. Després de la pandèmia, està ben dimensionat?
Som un servei molt assequible. Només cal una trucada al 112. He de dir que el servei funciona molt bé i també la xarxa sanitària. Tenim els recursos per atendre una societat com la nostra: A Terrassa i el seu entorn hi ha la unitat medicalitzada del CST, una altra unitat avançada a Mútua i cinc unitats bàsiques. Una altra cosa és la situació dels serveis d’urgències, que estan saturats a Mútua, al CST i al Taulí, perquè s’ha d’atendre una població més gran i més envellida. Hi ha mancances, però insisteixo, tenim un sistema sanitari molt potent.
I des de l’observatori de les ambulàncies del SEM, quin diria que és l’estat de salut de la ciutadania terrassenca?
És difícil fer un retrat global. Diria que hi ha molta patologia psiquiàtrica i especialment entre els joves, després de la pandèmia. És una realitat continguda durant anys que ha aflorat ara. Per això és tan important davant de qualsevol símptoma de salut mental consultar al metge.
“Els darrers anys les emergències s’han humanitzat molt amb la incorporació de psicòlegs al SEM”
Els professionals del SEM són el primer que veuen les víctimes d’una emergència. La dimensió sanitària segur que no és suficient en moments tan crítics…
Som la primera vàlua de la cadena sanitària i el nostre recurs objectiu és estabilitzar i traslladar a l’hospital. Els darrers anys les emergències s’han humanitzat molt amb la incorporació de psicòlegs al SEM. Quan detectem intensitat emocional, patiment, la central localitza un professional, que es desplaça al lloc dels fets.
Què milloraria en el Servei d’Emergències Mèdiques?
Doncs crec que el que falla és la formació a la societat en l’emergència. A les escoles, a tots els àmbits de la societat hauríem d’estar formats per atendre una aturada cardiorespiratòria. Els primers minuts són vitals i la societat ha de ser la primera vàlua del sistema. Nosaltres hem presentat el SEM a les escoles i hem ensenyat els nens a detectar una emergència i com actuar. Aprenen de pressa i bé. Crec que és molt important que tothom es formi, salvaríem moltes vides.
