Salvador Cardús i Ros
Sí, arribo una setmana tard, però l’esdeveniment popular del retorn de la Mare de Déu de Montserrat al seu lloc al raval de Montserrat era divendres de la setmana passada, i jo ja tenia fet l’article de dissabte. L’avantatge de parlar-ne avui, en tot cas, és que n’allargo un ressò ben merescut.
La primera reacció que em vaig endur d’aquesta celebració del retorn de la Mare de Déu restaurada va ser de sorpresa per la gentada que hi va assistir. Una resposta popular més que notable un divendres a les dotze del migdia, per bé que s’ha de dir que tot i el fred, el bon temps hi va ajudar. Sobretot, sorpresa perquè era un acte inicialment de significació tradicional catòlica, però que va quedar desbordat tant pel seu valor històric, pel seu rerefons urbanístic, i en definitiva, per l’atractiu d’una redescoberta pública.
I dic “redescoberta” perquè hi ha molt patrimoni artístic a les ciutats que no forma part de la nostra mirada habitual, més decantada cap a terra per no ensopegar i, en tot cas, aturada a l’alçada dels nostres ulls, bé sigui per trobar el nostre destí, bé per reconèixer els coneguts i saludats o per no topar amb la resta de vianants que ens són desconeguts. No cal dir que aquesta limitació a la nostra perspectiva espacial ara s’ha accentuat a causa del costum de caminar amb la vista posada al mòbil, o per estar pendents del gos –no se sap qui arrossega a qui– de molts transeünts. En el cas del retorn de la Mare de Déu al Raval, ens va fer alçar el cap una bona estona i ens va obligar a fer memòria de si mai hi havíem posat tant la vista com aquest divendres.
La segona observació sobre aquest acte públic, i em sap greu dir-ho, ha de ser per la diguem-ne desubicació de la intervenció episcopal. Quan es parla en públic, sigui un bisbe, un polític o un conferenciant, ha de fer-se càrrec, primer, d’on es troba, de l’entorn físic. No és el mateix una sala d’actes que un temple o que un carrer. No és el mateix tenir la gent asseguda que dreta, i més de mitja hora d’espera a la intempèrie. I, en segon lloc, s’ha de pensar en l’adequació del que es diu, de la intel·ligibilitat del contingut. Però la intervenció del bisbe no va tenir en compte cap d’aquests elements fonamentals per a una bona comunicació.
Ja no entro a discutir la qualitat d’un discurs marià, més propi per a unes orelles de l’any 1947 que del 2023. Però el que és segur és que no es va tenir en compte el ritme propi d’un acte públic de carrer, on no es veia qui parlava i d’audició justeta, i amb molts assistents que no hi eren per raons de fe religiosa. Quina ocasió perduda per dir alguna cosa rellevant als qui, precisament, no són habituals del temple!
En qualsevol cas, l’acte també va ser especialment destacable pel marc del debat ciutadà sobre memòria patrimonial que, casualment, acompanyava l’acte. D’una banda, mostrava com uns fets del 1949, els de la Comissió Abat Oliva, en ple franquisme, també eren dels primers gestos de resistència en contra d’aquell règim. De l’altra, es reivindicava la consciència de la importància de la memòria històrica –res a veure amb conservacionismes gratuïts–, sobretot la dels que van tenir la iniciativa de refer la fornícula, de restaurar la imatge i de tornar-la a posar. Un gest de terrassenquisme respectuós que honora la família Bosch de Basea i els promotors Llaberia-Puigbò dels nous habitatges.
Ara, com es comentava entre alguns assistents, al Raval només faltaria que tornés a funcionar el rellotge de cal Castín que hi ha davant de la imatge.
