No és habitual veure una obra de teatre protagonitzada per quatre dones, com és el cas de “Fitz Roy”. Sílvia Bel, Sara Espígul, Míriam Iscla i la madrilenya Natalia Sánchez.
Quatre dones que van rebre una tempesta d’aplaudiments en l’estrena -oficial- de l’obra aquest dimecres al Teatre Borràs de Barcelona.
Quatre dones dirigides per Sergi Belbel (Terrassa, 1963), qui ja havia fer tàndem amb els guions de Jordi Galceran a èxits arrasadors de públic com “El mètode Grönholm” i “El Crèdit”.
Quatre dones, que encara sobta una mica. I és que, d’ençà que va esclatar el “momentum” feminista, la pregunta retòrica “On són les dones?” ha anat assaltant tots aquells espais fins ara masculinitzats al 100% (en tertúlies, política, cinema…).
Tanmateix, que les dones tinguin el protagonisme escènic no significa que l’obra sigui feminista (ni tampoc ho diu). Ni que fins i tot reprodueixi estereotips del que podríem anomenar “la guerra de sexes”.
I és precisament aquí on rau una part de l’humor de “Fitz Roy”, en el que el guió fa que un grup de dones es barallin per rivalitats sexuals.
D’aquí que els acudits en aquesta guerra entre homes i dones es moguin sovint en “tallar-li la tita” (al marit), en les “banyes gegants” que té una dona al cap o insinuar que aquella que s’embolica amb un home emparellat és una “puta” (dit amb vessant còmic, evidentment).
I acaba recordant a una conversa de sobretaula familiar.
Malgrat que “Fitz Roy” està construïda sobre diferents parts temàtiques, la relació envers els homes és protagonista. I és aquí quan la trama juga a gelosies entre dones que se n’han anat al llit amb el mateix paio. A competir i posar metes individuals (que certament després es transformen en el bé col·lectiu).
I tot i que pugui tenir un vessant còmic, tens la sensació d’haver-ho vist tota la vida. I potser no són elles, ni el guió, sinó segles i segles de tradició darrera les nostres esquenes que parla sense que siguem del tot conscients. Crítica i autocrítica: sovint em passa.
Però aquesta conversa entre quatre dones no s’assembla en res a la que mantindrien quatre amigues meves.
“Ah!”, m’esmenareu amb raó. “Creus que les teves amigues són el centre del món?” Que l’anècdota pot ser elevada a categoria? Certament, no.
Tanmateix, és fàcil de percebre en la societat de 2023 un canvi de paradigma, en el que la competició ha donat pas -també- a la cooperació. En què l’heterosexualitat de tothom (i sobreentesa) ha donat pas a escletxes no normatives. En què les “infidelitats” puguin ser també abordades com un símptoma d’un problema general de la parella. O que fins i tot tinguin relacions no exclusives… En què a “prendre pel cul” no sigui una frase que es digui un parell de vegades durant l’obra i a més faci gràcia a la platea.
“Ah!”. És això un excés de correcció política? No ho sé. I si ho fos, seria la meva opinió, no pas la voluntat de censurar els diàlegs de ningú ni de “Fitz Roy”. Però com deia Errejon, “això em queda lluny”.
I que a mi m’hi quedi, no vol dir de cap manera que als altres també. Perquè les rialles eren sonores durant la funció, que es va tancar amb un llarg aplaudiment i fins a cinc sortides de les actrius per agraïi l’ovació.
* “Fitz Roy” es representa al Teatre Borràs fins al 23 d’abril. Funcions el dijous i divendres (20 hores), dissabte (17 i 20 hores) i diumenges (17 hores). Entre 24 i 28 euros.
