Joan Roma i Cunill
Durant prop de tres mesos, tots els mitjans de comunicació han recuperat imatges, escrits i fets corresponents als esdeveniments del procés independentista de setembre i octubre del 2017.
Cinc anys després, s’ha fet una mena de recopilatori, i alhora una avaluació i valoració de tot el que va succeir fins avui.
Tothom ha pogut tornar a veure, o veure per primera vegada, imatges de diversos locals electorals de l’1-O. Imatges molt diverses, però que algunes produeixen especial emotivitat i indignació. Em refereixo a persones grans, molt grans, que anaven a votar, amb una fe i una credulitat pròpia de les grans ocasions.
Altres, en cadira de rodes, amb crosses, o acompanyades de familiars o amics, desplaçades expressament per poder votar. Algunes amb llàgrimes als ulls, conscients de viure un “dia històric”. Així ho havien venut els partits independentistes, així ho havien assegurat tots els membres del Govern de la Generalitat, i amb ells un bon nombre de persones conegudes.
La repetició de les imatges em transportà al fatídic dia 1-O, recordant el gravíssim error del Govern central, enviant les forces de seguretat a dos centenars de locals electorals, en comptes de deixar votar en pau i tranquil·litat, puix no havien estat capaces de paralitzar la votació, dies abans. Un greu error, aprofitat fins a l’extenuació pels partits independentistes, i les entitats que els donaven suport.
Però al costat d’aquesta actuació, aquesta vegada em vaig fixar millor en imatges colpidores de persones a les quals s’havia enganyat vilment. Persones amb greus problemes de mobilitat, persones malaltes, persones amb una fe cega vers les promeses fetes i les explicacions donades durant anys, i especialment mesos i dies abans de la votació. Veure entregar amb mans tremoloses el sobre de la votació. Rebuda entusiasta als locals, encaixada de mans amb els membres de la mesa, amb llàgrimes als ulls i amb aplaudiments finals porten a demanar com va ser possible enganyar tanta gent i després ni tan sols demanar perdó?
On són els membres del Govern que els havien promès la independència? Qui d’ells i elles els ha demanat perdó? On són els membres de l’Estat Major del Procés, que ho tenia tot a punt per proclamar la independència? On és Lluís Llach, que va donar la cara i la veu en centenars d’actes arreu del país, assegurant l’èxit del procés? On són Germà Bel, Xavier Sala i Martín, Santi Vidal, tots ells capdavanters a l’hora de recórrer pobles i ciutats o mitjans de comunicació? I on és el suposat cap privilegiat de tot l’entramat jurídic del procés, l’exmagistrat i membre del TC, Carles Viver Pi-Sunyer, amagat no sabem on?
Com és possible que cap d’aquests i molts altres actors no hagin demanat perdó a totes aquelles persones, moltes de les quals ja han desaparegut, que van creure’s les seves mentides i falsedats? Totes mereixen explicacions. Totes mereixen sentir paraules sinceres demanant perdó per haver-les fet participar no en un dia històric, sinó en una dramàtica farsa. Després de tot el mal fet, haurien de tenir la valentia de demanar perdó. Ni que sigui amb cinc anys de retard.
